20 ag. El mirall

Es mira al mirall, els ulls li espurnegen lluentors, un somriure complaent se li escapa de la comissura dels llavis. Es retoca, una i mil vegades, l’hijad nou. Se’l va comprar ahir, el troba preciós, li fa sobresortir els seus ulls vius i aspectants. El mocador cobreix amb delicadesa la cabellera sedosa i de color de l’atzabeja. Falten comptades hores pel casament. L’Ahmed li ha promès amor etern. Li ha xiuxiuejat que està escrit a l’ Alcorà: les dones i els homes són iguals i, ell, així ho creu. Paraules i carícies. La Fatiha sent una esgarrifança de plaer. El mirall és testimoni de la seva felicitat.

Es mira al mirall de manera fugissera. No li agrada el què hi veu. No han passat ni dos anys. Els ulls semblen plens de sutja regada per la salabror d’unes llàgrimes migrades i eixorques. N’ha vessat tantes! La Fatiha, amb gestos abúlics es retoca l’hijab. L’opacitat de la pell, poc temps abans lluminosa i estirada, li confereix una vellesa prematura.

Es mira al mirall, descobreix, darrera seu, la mirada impositiva de l’Ahmed. Sent un calfred. Amb un gest mecànic, es tapa la cara i encorba el cos sobre el ventre. Protegeix la vida.

 Elena Bigas