06 gen. El tiet Pepet

Aquest relat va dedicat a la meva àvia, “la iaià” la Pilar Viayna Fabra, nascuda a Montellà, filla d’en Frederic d’Esconsa i de la Maria de Cal Llatge. Va viure a Montellà de Cadí, poble de la Cerdanya, fins els 10 anys, quan va marxar al barri d’Horta de Barcelona amb la seva mare on va viure fins al final de la seva vida, fa un parell d’anys.

Es tracta d’un conjunt d’anècdotes que la meva àvia m’ha anat explicant sobre ella, el seu Tiet, el Pepet Llatge i altres personatges de Montellà. Segurament no tot el que s’hi explica són fets  del tot exactes, són records de la seva infantesa que en traslladaran al món rural de la primera meitat del segle passat.

–Saps que vaig venir a Barcelona a deu anys per anar a l’institut? El primer dia, la meva mare, em va donar una empenta per entrar a classe perquè sabia que jo tenia molta por, venia d’un poble petit  i a la ciutat no coneixia a ningú.. El mestre, quan em va veure, em va dir:

“¡Señorita, siéntese!”

Cada dijous, amb la “iaià”, passem juntes una estona. No tenim gaire temps però procuro no fallar. Vaig a buscar-la a casa seva i marxem a dinar, a Cal Navarro, el restaurant al qual ella havia anat cada diumenge, durant cinquanta anys, amb el meu avi en Pere Garriga. Ara continua anant-hi, els dilluns amb una veïna de la seva quinta i els dijous amb mi. Ella és valenta perquè, tot i que és massa gran per fer-ho, viu sola, i ho fa perquè ella ho vol, mentre tingui cap i potes, com cada setmana em recorda.

Sempre m’explica les mateixes històries i em repeteix les mateixes frases, i jo la deixo parlar i l’escolto amb molta atenció, com si fos el primer cop que ho fa. Sento que quan parla del passat se sent còmoda i jo el que vull és que estigui contenta.

-Ai fillet, quins temps aquells!  Ara em venen al cap imatges de quan el meu pare va morir, jo només tenia tres anys. Ho recordo tot amb molta claredat, el meu pare al llit i la “mamà” vestida de negre plorant. La meva àvia, la que era sorda, em mirava i deia:

“Quina mala sort! aquell parent de Terrassa, que va venir a casa nostra per curar-se amb els aires del Cadí, i hores d’ara, ell és a casa seva, i vés per on, el teu pare, és mort!  qui ens ho havia de dir!”

Pobra dona, l’àvia! llavors, el tiet, que en pau descansi, a la sortida del cementiri, va dir davant tothom:

 “Aquestes dones no poden quedar-se soles!” i vam anar a viure amb ell, la “mamà” i jo.

-Ja hem demanat fillet? Aquell cambrer és amic meu (assenyalant-lo amb la mirada). Saps que el teu avi i jo veníem sovint a dinar a aquest restaurant i sempre sèiem en aquella taula del fons?

Ai! donc sí, el tiet Pepet, era un home molt seriós i recte, només amb una mirada ja ho deia tot. El pobre, va passar de viure sol, a tenir tot d’una, dues dones a casa. Cal Llatge era casa seva, just al mig del poble, a prop del cafè i de l’església.

–Saps què fillet? poc després que anéssim a viure amb ell, el tiet es va casar amb la nova mestra del poble i tothom deia:

“Ha fet sort el Pepet amb la Trini!, una noia ben maca, discreta i eixerida”

–Era molt feliç al poble, fillet, encara que el meu pare morís quan jo només tenia tres anys. Això ja t’ho he dit, oi?

Recordo un dia d’hivern, al capvespre, quan ja no s’hi sentia ni una mosca, només el rajolí de la font de la plaça, que van trucar a la porta. Era la vella de Cal Caruna, que sempre estava contenta, ja m’entens, no de felicitat no, sinó perquè li donava al beure de valent. La mamà sempre em deia que aquella dona tenia fred i com que era molt pobra el que volia era escalfar-se. Pobra dona!, em feia molta por la vella de Cal Carauna!, sempre m’amagava per no topar amb ella pel carrer.

Pobra Remei!, deia coses ben estranyes i no l’entenia de res! donava tombs carrer amunt, carrer avall amb una ampolla de vi amagada sota l’abric perquè no li veiéssim. Pobreta, la de Cal Carauna! Bé doncs, un dia va trucar a casa. Recordo que aquella nit feia un fred que pelava- Ai fillet, quin fred que feia al poble a l’hivern! Allò sí que era dur!

“Bussxxcoooo el Pepet, on és?” va dir-me la pobra dona”.Vaig cridar el tiet i la va fer passar a la cuina.Allà sí que estàvem calentets amb la llar de foc!, al vespre convidàvem els veïns i fèiem vetllada, saps?, ens explicàvem històries i fèiem una mica de safareig- Ai fillet!, però, aquell vespre, vaig sentir el que no havia d’haver sentit mai perquè em va fer molta, molta por, encara en tinc quan hi penso. Però també, em va fer moooltaaa peeenaaa la vella de Cal Carauna, que va dir-li al tiet, mig plorosa:

 “Ell meu homeee em cridaaa i em doona cops amb l’escombraa i em faaa maaal. Parli amb ell sisplau…”

El tiet, tot seguit, va agafar la Remei pel braç, perquè no caigués, i van sortir de casa. Jo els mirava per la finestra de la cuina com marxaven carrer avall, a Cal Caruna. Recordo que van passar més de tres hores fins que el tiet no va tornar. Només entrar a casa ens va dir:

“La Remei ara diu que procurarà deixar de beure, no crec que ho faci, però el seu home no la tornarà a pegar mai més. Ell m’ho ha promès, ja veurem…”

Vam anar a dormir. Pobre tiet!, segur que patia molt!

-Saps?, el meu tiet era molt seriós però els del poble l’estimaven molt. Tothom volia parlar amb ell, li tenien molt de respecte, jo també li’n tenia, amb una mirada ja ho deia tot i jo sabia el que havia de fer. Era molt llest i la gent li confiava els seus maldecaps. Això sí, el meu tiet, que en pau descansi, era molt bona persona. Després d’acabar d’enterrar el meu pare, al cementiri, va dir davant de tothom:

“Aquestes dones no poden quedar-se soles!”, i vam anar a viure amb ell la meva mare i jo. A Cal Llatge

Ai fillet!, ara em ve al cap el dia que a un del poble se li va acudir desviar el reg per fer arribar més aigua al seu hort. Resulta que el Tiet era allà mirant per la finestra…Doncs bé, el Tiet el va deixar fer, sense dir res. L’endemà, un grup d’homes eren allà, fora de casa, cridant com si se’ls hagués endut el dimoni. Però ell, amb el seu posat tranquil, els va fer passar a la cuina. Van seure i els va dir que si no es comportaven no s’hi posaria per ajudar-los. Quines maneres tenia el Tiet! No perdia mai la calma. Van estar-s’hi molta estona, a la cuina, parlant. Quan van marxar vaig veure el tiet molt capficat, però no va pas dir-ho. Es va tancar al seu “cuarto”, sense dinar ni sopar, pobre tiet!,

Mentre fèiem el got de llet d’abans d’anar a dormir va sortir de la seva habitació i va dir a laTrini:

“Això és fumut, però trobaré la manera que tots els pagesos puguin disposar de la mateixa aigua”

Sí, sí, el tiet i aquells pagesos van arribar a un acord i van establir un horari de reg i  van quedar que ell els controlaria a tots perquè ningú fes trampa.

-Filleta, tens gana? Segur que no tens temps de res, ni de fer-te el dinar, pobreta, amb la feina i els nens. Ai fillet!,  que n’és de complicada la vida! Molt complicada! Saps?, jo a deu anys vaig venir a Barcelona i recordo la meva mare que em va donar una empenta per entrar a classe i el mestre de l’Institut Balmes em va dir: “¡Señorita, siéntese!”

Ai sí! llavors trobava molt a faltar les meves amigues i el meu amic del poble. Només en teníem un de nen a la colla, en Joan del cafè. El pobre va ser l’únic nen que va fer la comunió, vuit nenes i un nen (rient). No sé pas què va ser d’en Joanet…

Saps? només acabat d’enterrar el meu pare va dir: “Aquestes dones no poden quedar-se soles!”, i la meva mare i jo vam anar a viure amb ell, a Cal Llatge.

Ara recordo un dia que van venir a buscar el tiet un grup de veïns cridant des del capdavall del poble:

“En Quico Carauna,s’ha penjat!, s’ha penjat!”

Vam córrer tots carrer avall amb una angoixa al cor que ni t’ho imagines. Quan vam arribar on era el noi, el Tiet s’hi va acostar lentament, el va mirar de dalt a baix i en veure que tocava amb les puntetes dels peus a terra, va dir seriós i contundent:

 “Aneu cridant  a en Peret Cisquet ( el fuster) perquè vingui a prendre mides”

Llavors, de sobte, es va sentir un filet de veu que deia:

 “Em sembla… que no sóc ben mort del tot encara…”

Ai fillet, no m’oblidaré mai d’allò! Era com si hagués ressuscitat! Quina por vaig passar aquell dia! Però ara, quan hi penso, em fa riure. Ai mare meva!

Ai, no m’oblidaré mai d’allò! Era com si hagués ressuscitat! Quina por vaig passar aquell dia! Però ara, quan hi penso, em fa riure. Ai mare meva!

De por sí que en vam tenir quan va esclatar la guerra! Llavors la mamà i jo vivíem a  Barcelona on passàvem gana i penúries, i el Tiet ens va dir que tornéssim al poble, que hi estaríem millor. Pobre Tiet! Tenia més feina que mai! Recordo el dia que el mossèn va rebre cartes anònimes amb amenaces de mort. El Tiet no se’n sabia avenir quan les va llegir, Aquella lletra l’havia reconegut! Va agafar les cartes i va anar a trobar-ne l’autor. No sé què li va dir però quan va tornar a casa va tancar-se a la seva habitació. La guerra va fer molt de mal a la gent del poble… Pobre Tiet! Sort que vam anar a viure amb ell quan el meu pare va morir…

– Vas tenir molta sort.

– És que el Tiet va ser com un pare per a mi. No era gaire mainader, però de tant en tant em posava a la seva falda i m’explicava un munt d’històries. El conte que més m’agradava era el dels gegants del Baridà, els quals passejant per les Valls del Cadí van voler petrificar-se mirant cap a la serralada del Cadí, meravellats per la seva bellesa. Allà, en aquell coll on hi ha les pedres dels gegants, el Tiet hi anava sovint, marxava de bon matí i no tornava fins que queia la nit. Crec que li anava bé per pensar, la muntanya li feia veure les coses més clares.

El pobre, al final, i per culpa de la guerra, va haver d’amagar-se a les muntanyes que tan bé coneixia. Va ser fora durant molts mesos…

Saps que les dones de casa li portaven el menjar d’amagat?

– Sí, ho sé.

– El deixaven dalt de la muntanya durant la nit. Ningú, ni tan sols la Trini, sabíem on parava. Que maca era la Trini! Va fer sort el Tiet!

Alguns del poble deien que era amagat a les runes d’una casa, però jo crec que era dins una cova, sota les pedres dels gegants del Baridà, el Tiet, però, mai ens va dir on va anar i tampoc per què va marxar. Va ser molt perillosa i trista la guerra…

Saps que al cap de pocs dies que entressin els nacionals al poble, un militar va venir a casa nostra per parlar amb el Tiet? Quina por! La tieta Trini i jo escoltàvem darrere la porta tot el que deien.

– Ja t’estic veient.

– Aquell soldat li va dir:

 “En nombre de Don Francisco Franco, le nombro alcalde del pueblo”

El Tiet li va respondre que no volia ser alcalde, però aquell soldat va aixecar la veu:

“Señor José Fabra, no se lo pregunto, ¡se lo ordeno!”

Quan aquell home va marxar el Tiet Pepet va remugar:

 “M’ha ben fotut, aquest!”

No va sortir de casa en uns dies. La tieta Trini i la “mamà” es miraven amoïnades. Al Tiet allò de ser alcalde no li va agradar gens. Quin embolic devia tenir al cap! I  no va ser per culpa seva,  ell no havia demanat pas ser alcalde! Pobre Tiet!

Bé, doncs, després la guerra, el Tiet era l’alcalde de Montellà, i tot i haver estat escollit pels guanyadors, tots, tots els del poble, els d’un bàndol i els de l’altre, van acceptar de bon grat que fos l’alcalde. Ell era de dretes, sí, però volia que els del poble féssim pinya, vés per on que fins i tot va anar a buscar a França a dos del poble que no gosaven tornar per por a represàlies. Els va tornar a casa sans i estalvis i els va prometre que els ajudaria. Que n’era de bona persona, el Tiet! Ell volia ser el Pepet Llatge de sempre.

Llavors, jo, ja festejava amb el teu avi, un metge que vaig conèixer durant la guerra, a Sant Pau, quan vaig  visitar un noi de Montellà  que va ser ferit en combat. Mentre el teu avi era al front, ens enviàvem cartes que abans llegia la meva mare. Ai!, quins temps aquells! M’hi vaig casar i vaig tenir el teu pare i la nena. Vivíem tots junts a Horta amb la “mamà”, al pis de tota la vida, des que vam arribar, a deu anys! Saps? Tots els veïns   deien:

 “Mireu! la nena dels pisos d’Horta”

Filleta, pots demanar el compte al cambrer, aquell que és amic meu? Saps que el teu avi i jo veníem aquí a dinar? Quants anys han passat, Déu meu!

– Sí, molts anys.

-Quan em vaig casar, el Tiet ja era gran però continuava sent un home de posat seriós i elegant, i el més respectat. Era molt amic del teu altre avi, el de la Torre, l’advocat, i parlaven tota la tarda, asseguts al carrer, de lleis i de política.

– Quina gràcia…

– Ai, això sí, quan el Tiet va morir va ser un daltabaix! El poble sencer va anar al cementiri i va pregar per la seva ànima, tot i que molts no hi creien. La tieta Trini, els cosins Pere i Pilarín, la mamà i jo el vam trobar molt a faltar. Ai filleta, era tan intel·ligent! Quina pena vaig tenir! Però així és la vida…

El poble mai va tornar a ser el mateix, l’alcaldia es va traslladar a Martinet. Tot ha canviat tant!…

Au, estàs cansada? Paguem, marxem a casa i reposes una mica? Què bé que hagis vingut!

– A mi també m’agrada estar amb tu iaià, t’estimo molt! Avui m’has fet un bon repàs de la vida del Tiet Pepet, tot un personatge…

 

Fi