27 set. Elogi d’un art

És una manera de fer molt d’iguals. T’hi fiques, hi entres quan et toca. És un món, un univers que no s’acaba. Fa pensar en les rodes de corda de les criatures. Les regles són les mateixes per a tu que per als altres. Però el resultat no és ni el teu ni el seu. És el de tots. Costa llançar-s’hi. Cal vèncer la vergonya. I també el sentiment d’inferioritat. La por de cagar-la. N’hi ha que tenen molts estudis i d’altres que no en tenen gota. Vas progressant per intuïció. I, sobretot, per imitació. Com els nostres avantpassats en l’evolució de l’espècie. El rigor hi és bàsic. Cal anar a la una. Generalment, la comesa és senzilla, sinó que la pots complicar tant com vulguis. Cal pensar que les tasques fàcils molt sovint són les més difícils. Penseu en les faltes indirectes de Messi. Diuen, de Miró o Picasso: “Això ho podria haver pintat un infant!”… Però no!: qui ho ha fet, qui ho ha sabut expressar és un vell amb cor de nen! Encomana la joia de viure, i de quina manera! Ah, i és una activitat transversal: qui reparteix joc pot ser de mitja edat però qui marca les pautes és un alumne de grau superior i qui hi posa la guinda un avi bonhomiós que viu aquí des de fa mig segle. Saps que camines per un camí per on han transitat molts, tants. Això ja et fa d’entrada cautelós i humil. Hi ha passat gent de tota mena, no només els excelsos.  Si us haig de ser franc, no pensava pas que se m’enganxés tant. I això que, si vas a mirar, és tan i tan variat! Pot fer-te somniar en un somieig melancòlic i estàtic o fer-te ballar fins a quedar exhaust.  Pot transportar-te a una càlida reunió d’amics en la qual te sents la mar de bé… És el contrari  de la batussa amb punyals on ens fa estar la vida moderna -no qualsevol sinó la nostra, la que ens dicta el sistema-. És una forma de jugar. De vegades, frenèticament. I aviat farà un segle que els nostres avis o besavis la van descobrir. Has d’estar a l’aguait que no t’agafi a contrapeu. I et delectes amb el balanceig del ritme i arrossegant les paraules. Ah!, i pots posar-hi dosis de funk i atrevir-te amb algun rubato! En realitat, mai no improvises, encara que ho diguis o que ho diguin. No hi ha res més estudiat que la performance de qualsevol dels mestres que estudies, Errol Garner, Miles Davis  o l’Ocell de Charlie Parker, Monk, Gillespie o qui sigui. O què sigui, Round Midnight, Misty o Stardust.  De cop i volta, la serenitat esdevé rauxa, la malenconia es torna atreviment i, a la fi, la sordina fa que el desig s’acabi esvaint i el so perdent. Fins al silenci. El silenci.

Pere Solà i Gussinyer, setembre 2022. Barcelona Fusió. Plaça Massadas.