25 maig Els 40 Principals en la música dels funerals

No només tot canvia, el pitjor és que es relativitza, es trivialitza massa, encara que una de les poques coses que mantenen certa seriositat són els enterraments que, tot i ser molt més distesos, menys transcendents que els d’abans, conserven prou solemnitat.

El 1968, quan a Barcelona va obrir el primer tanatori, costava fer-se a la idea de no vetllar el mort a casa. Ara li continuen dient vetllar, però de nit els tanatoris tanquen, deixen el mort sol i a les fosques, tots confiats se’n van a casa, i tornen al matí per celebrar la cerimònia.

De tota la vida, o millor hauríem de dir de tota la mort, als grans enterraments se’ls acompanyava amb música. Era cosa de gent acabalada o de grans personatges. Però ara, amb tot això de la globalització, als tanatoris, fa anys, incorporaren petites formacions de dos, tres o quatre músics: piano, contrabaix, flauta, violí… que durant la cerimònia de comiat interpreten tres o quatre obres breus.

Els músics, tot i disposar d’un repertori bastant ampli, amb moltes partitures, a força d’iterar-les les acostumen a tocar de memòria. Al llarg dels anys he assistit a més funerals dels que hauria volgut,  comprovant com les músiques són molt repetitives, no hi ha  novetats, sorpreses ni cançons de l’estiu; les melodies escollides no són de temporada; són tan eternes com el son del difunt; però a poc a poc, prenent nota, he pogut elaborar una mena de 40 Principals, un ‘hit parade’ dels grans èxits dels funerals.

Abans de parlar del rànquing haig de dir que, en formalitzar els detalls de la cerimònia, els empleats de serveis funeraris ofereixen als familiars del difunt un catàleg amb un ampli ventall de músiques, totes considerades adients per a la situació. I els familiars les trien, com una mena d’aquell “disc sol·licitat” que escoltava de petit a Ràdio Sabadell, que a vegades degenera en agres discussions entre els familiars, per si al difunt o difunta li abelliria o no la melodia.

Al ’hit parade’ que he pogut anar fent de mica en mica, o millor dit, de mort en mort, avui per avui i per golejada guanya “El Cant del Ocells”, aquella cançó popular que ja existia al segle XVIII, interpretada magistralment per Pau Casals, que a més evidencia la minsa cultura musical del país, en utilitzar a tort i a dret un cant nadalenc de joia i alegria, un himne exultant al matí de Nadal, per a un comiat. I tot ve d’un dia que al Camp del Barça un il·luminat amb ben poca traça i menys coneixement el va fer sonar per megafonia amb motiu d’un minut de silenci per un traspàs.

Una altra melodia molt escoltada és l’”Ave Maria”, de Franz Schubert, que dona un aire espiritual, encara que molt més culte queda l’”Adagi en sol menor”, de Tomaso Albinoni, per sota del “Lascia ch’io pianga”, de Georg Friedrich Händel, o fent gala més hispanista l’”Adagi del Concierto de Aranjuez”, de Joaquin Rodrigo.

“La Vall del Riu Vermell” és sempre ben rebuda entre el públic cumbaià i en enterraments de dones grans. Molts fills demanen “La Mare”, o inclús “Rosó”. En escoltar-ho, hom s’imagina la difunta alçant la tapa del taüt i marcant uns passos de ball com una lloca emocionada per l’encert dels seus pollets.

Les cançons d’en Serrat “Paraules d’Amor” o “Els Vells Amants” són bastant demanades; inclús en els darrers temps Lluís Llach ha entrat en un llistat en què alguns opten per grans èxits internacionals, com el “May Way”, de Frank Sinatra; algun tema gòspel;  o fins i tot alguna sardana o el “Virolai”, que sempre la gent el troba encertat; i no poques vegades acaba la cerimònia amb lel “Cant del Barça”, com a darrera mostra de fer la punyeta amb el futbol.

Alguns són veritablement originals i, rebutjant l’orquestrina, porten musica enllaunada: en una ocasió van posar “Autopista a l’Ínfern”, d’AC/DC; en d’altres, romàntics boleros i, inclús algun tango. He arribat a escoltar en Sisa amb “Qualsevol nit pot sortir el sol”, però sovint la gent tendeix a ser molt clàssica.

No sé si els músics del tanatori tenen al seu repertori “Se va el caimán, originalment “El Hombre caimán”, del colombià José María Peñaranda,  però m’ho puc ben imaginar. Un enterrament així no me’l perdria: al so de la melodia, els familiars agafats pels malucs un darrere l’altre, cantant a plens pulmons i fent cadena serpentejant i ballant donant voltes al taüt. Seria únic i un funeral així segur que marcaria època.

Joan Pallarès-Personat