12 oct. Els desoladors aiguats del 10 d’octubre de 1994

Aquell dia va marcar un abans i un després en la història de Porrera, que es va veure tremendament afectada pels aiguats i va quedar un panorama desolador. La implicació de Lluís Llach, que feia poc que vivia al poble, va ser decisiva per a la seva recuperació i es van donar els primers passos per a la revolució enològica de la comarca del Priorat. Coincidint amb el 28 aniversari d’aquells fets, us recupero alguns fragments del que explicàvem al llibre “Lluís Llach, el noi de cal Vall”, del qual en soc coautora juntament amb Josep Ramon Grau, un amic d’infantesa del cantautor:

Durant molts anys, l’avellaner va ser la principal font d’ingressos de fora, però després dels desoladors aiguats del 10 d’octubre de 1994, l’aposta per les vinyes ha estat ferma. Aquesta transformació era impensable quan va succeir el desastre esmentat, que semblava que era el punt i final de l’agricultura i que tot estava perdut. Va ésser una sort que dos anys abans hagués retornat a casa de la seva mare Lluís Llach, ja que sense cap mena de dubte ell ha estat el forjador del renaixement de Porrera, i ens atreviríem a dir que del Priorat —sense menysprear altres persones que donen feina i elaboren excel·lents vins en aquest territori i ajuden també a projectar el nom de la comarca.

En tot cas, les arrels d’aquest espectacular canvi rauen, no en qui va ser el primer d’arribar al Priorat, sinó en qui va pagar per primer cop el raïm als pagesos a un preu suficientment digne com per guanyar-se la vida amb el treball dut a terme al seu camp, una idea que sempre va tenir al cap Lluís Llach. Així, Porrera va descobrir que per viure al poble no era necessari posar-hi una fàbrica, ja que la millor empresa és la que afavoreix el rendiment òptim de la mateixa terra que, malgrat ser dura i difícil, és agraïda si se’n fa un bon ús.

(…)

Conta Lluís Llach al capítol dedicat als aiguats:

“A mi sempre em costa molt estar en un lloc i no implicar-me; intento aprendre a fer-ho, però em segueix resultant molt difícil. El meu estatus em dona un cert poder i soc conscient que la meva participació recolzant causes diverses sovint pot ser efectiva. Amb les inundacions, vaig tenir el sentiment que al poble hi havia hagut un cop, però un cop com aquells que et corprenien quan érem petits, quan matàvem el conill pel cap i te’l feien aguantar; era esfereïdor. L’octubre del 94, el terme va quedar destrossat, en un moment en què el preu de les avellanes estava per terra, de la vinya ni se’n parlava… No hi vèiem el futur per enlloc. En aquest context jo soc un espectador i, a més, les terres que havia heretat de la meva mare estaven en desús, o sigui que els desastres, llevat del Colomer, em varen afectar poc. Els qui rebien fort eren la resta de veïns i em sabia molt de greu, perquè era com un escarni a la tossuda voluntat de molts d’ells de no marxar del poble. Primer vaig ajudar-los cantant, que és el que ser fer, i després van venir altres propostes”.

Una actitud que expressa molt bé a “La joia (cançó de reravera)”:

Jo només sé cantar per dir-te

que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure.

Que val la pena si tens la força dins del cor

per prendre el risc que és sempre el bell intent

de posseir…

la joia, la joia per què avances

pel llarg i vell camí que du a un món millor.

Cinta