04 gen. En Miquel

Avui us parlaré d’un llibre d’un homenot. Un homenot dels d’en Josep Pla? No pas! Més aviat un dels que clamen any rere any al tall de la Meridiana per la democràcia catalana violentament trepitjada el primer d’octubre de 2017.

L’homenot valencià Miquel Sanchis Fernández, jove que va cap als 84 anys, és l’ autor d’un relat autobiogràfic titulat  ¡Así, el trabajo ético dignifica! , obra auto-editada (Círculo Rojo, 2020 , 16 euros). El llibre és un excel·lent testimoni de la Catalunya obrera i mestissa de la segona meitat del segle XX, d’ençà dels anys cinquanta i seixanta.

Val a dir que la narració m’ha interessat sobretot des del meu vessant d’historiador dels processos d’educació no formal i informal i d’historiador social de la cultura popular.

Si mai hi traieu el cap, per la diària concentració a l’avinguda Meridiana de Barcelona, el veureu sovint, en Miquel, brandant la seva pancarta de fullola amb caràcters de paper retallats que denuncien la repressió del primer d’octubre, la monarquia corrupta i coses per l’estil.

Al llibre en qüestió Miquel Sanchis va descabdellant les seves experiències en el món del treball des de la seva infància i primera adolescència valenciana fins a la seva jubilació tardana. Hi són evocats impensables oficis i situacions diverses “però alliçonadores”.

Una vida que ha girat gairebé exclusivament entorn del treball, com a activitat humana central,  i que li ha permès de treure conclusions i posar-les en pràctica, quan li ha estat possible,  de cara a al que ara en diríem unes “bones pràctiques” en el dia a dia.

Nascut a València el 1938, allà va aprendre “les quatre nocions bàsiques” a les escoles del col·legi de Sant Josep dels jesuïtes. Curta escolarització, però: als onze anys ja treballava a una fàbrica de paraigües de la ciutat. Quan en tenia dotze es va traslladar a viure a Barcelona, amb els pares i quatre germans, malvivint de rellogats, com tants immigrants del primer franquisme.

Aquí va continuar fent “més del mateix”, pencar i pencar, de manera oficial ja, des que va fer catorze anys.

Al llarg de gairebé 450 planes, Miquel Sanchis marca pautes, sense voler-ho moltes vegades, sobre com intentar deixar, en la mesura del possible, un món en millors condicions que les trobades.

Reflecteix un esfondrament general de l’honestedat i el bon fer en un món en el qual “aquests valors han perdut actualitat, sense haver estat substituïts per altres que siguin acceptats amb il·lusió i afany de superació”, podríem dir parafrasejant l’autor.

Dedicat durant dècades a la tasca editorial de produir textos, com els mítics treballadors d’impremta del segle XIX tipus Anselmo Lorenzo, Miquel es va fer una cultura component llibres i anuncis, d’autodidacta. A través de la narració ens fem càrrec de com ha anat evolucionant l’art de la impremta fins a l’actual era digital, amb capítols  com el de quan tenia 54 anys, plana 356 i següents, on entra a fons en les innovacions  en l’art de compondre i compaginar llibres per a editorials a l’època dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Els seus records donen fe d’una persona amb una capacitat i voluntat continuada d’aprenentatge, per més dures que siguin les condicions amb què cal lluitar. En voleu una mostra?:  l’home, que es va treure el certificat d’estudis primaris tot just quan tenia 27 anys, amb 82 anys es va matricular a un curs per obtenir el nivell 3 de català. Prova fefaent que no ha parat d’aprendre abans i després!

Sempre m’he resistit a aquest gènere que és el que podríem dir-ne un llibre de memòries, per la ben humana temptació de fer trampes al solitari  o anar refent el partit d’escacs fins que guanyes.  D’una manera general diríem que qualsevol autobiografia conté un perill i  un risc d’autoengany. Però en alguns casos la dosi d‘engany o, si es vol, d’autoengany pot ser menor, i segurament amb el llibre de Sanchis estem davant d’un d’aquests casos. Sanchis desvela amb naturalitat aspectes molt durs de la seva vida personal, amb figures entranyables com la seva àvia materna, que va conèixer la presó franquista, i amb moments tan tristos com la mort del pare desaparegut. També descriu algun cop de sort, com quan amb 34 anys li van tocar 800.000 pessetes de la Rifa de Reis. O, en contrapartida, el devastador robatori perpetrat al seu taller quan ja tenia més de setanta anys.

Narra, doncs, la infància valenciana, l’emigració a Catalunya, l’establiment a Barcelona, la incorporació a les activitats laborals i en particular al món editorial, primer com a operari, després com a autònom i empresari. Resultem colpidors els capítols on es refereix a l’agonia del gegant editorial català que va ser l’editorial Bruguera.

És una història d’ascens social de tants treballadors immigrats aterrats a Catalunya que han fet el país industrial que coneixem. En aquest cas, un individu que  a través de molt pencar arriba a petit empresari de la indústria gràfica, al costat del qual hi ha una dona coratjosa i combativa, l’Emi.

Una mena de Quixot darrera d’ideals que, just quan els té a l’abast, se li esfondren. Com  en tots els “quixots”, trobem sa idealisme i sana ingenuïtat en accions en les quals es va exercint la seva implicació i compromís cívics: la tasca en associacions de veïns durant la Transició, el naixement de l’escola Sóller, dintre de la filosofia del moviment de les “escoles en lluita” i el ràpid fiasco amb què es troba. No és un llibre de tesi, no hi ha una ideologia política o religiosa al darrera. Hi ha valors, això sí. I compromís amb  valors religiosos i cívics, com la implicació en moviments cristians de base o amb les lluites socials que van poder encarnar activistes sindicals com el sindicalista valencià Manolo Murcia i Ros, format a la JOC, o José Antonio Díaz Valcárcel, capellà secularitzat, treballador del metall i sindicalista, que durant al dita Transició es va vincular a la CNT (planes 289 i s.).

Pere Solà i Gussinyer