09 abr. Entre desallotjaments i vigilància: la Sagrera en transformació

En les darreres setmanes, diversos desallotjaments a la Sagrera han coincidit amb l’acceleració de les obres i la transformació urbanística del barri. Segons fonts oficials, aquestes actuacions responen, en alguns casos, a informes de risc d’incendi elaborats pels Bombers. Però més enllà d’aquestes justificacions, sorgeix una pregunta incòmoda: què passa amb les persones que hi vivien?

Diversos mitjans han informat recentment del desallotjament d’assentaments i de l’enderroc de l’edifici de l’antiga estació de mercaderies, vinculada a l’ús ferroviari de la zona. Aquestes actuacions s’inscriuen en un procés de transformació urbana que fa anys que redefineix la Sagrera i que, en les darreres setmanes, sembla haver-se accelerat. Aquest procés, que inclou noves infraestructures i la reordenació d’espais, també comporta la desaparició de realitats sovint invisibilitzades, com els assentaments precaris que s’havien anat configurant en solars i espais en desús.

Paral·lelament, documentació municipal detalla la implementació d’un servei específic de vigilància, seguiment i registre d’incidències en solars públics del districte. Aquest dispositiu inclou rondes diàries, informes amb registre fotogràfic i la comunicació immediata a la Guàrdia Urbana en cas de detectar ocupacions, amb l’objectiu de facilitar una actuació ràpida. Aquest model posa el focus en el control continuat dels espais i en la prevenció de noves ocupacions, especialment en un context de pressió urbanística creixent.

Tanmateix, en aquest relat hi ha una absència significativa: la de les alternatives habitacionals per a les persones desallotjades. Els informes de risc d’incendi apunten a una necessitat real de garantir la seguretat, però la seguretat, per si sola, no resol la situació de vulnerabilitat de les persones afectades. El desallotjament pot ser una resposta immediata, però no és una solució.

Davant d’aquest escenari, també cal preguntar-se com es distribueixen els recursos públics. La inversió en vigilància i control dels espais és evident, però no ho és tant la destinada a generar alternatives d’habitatge dignes i estables. La transformació urbana sovint es mesura en termes d’infraestructures, però també hauria d’incorporar una mirada social que tingui en compte totes les persones que habiten el territori, també les més vulnerables.

La Sagrera està canviant. Nous projectes, noves oportunitats, nous espais. Però en aquest procés, és imprescindible no perdre de vista les realitats socials que conviuen amb aquest canvi. Perquè una ciutat no només es construeix amb obres, sinó també amb les persones que l’habiten. I potser la pregunta no és només com volem que sigui la nova Sagrera, sinó per a qui.

Cristina Raso Boluda