27 nov. Fum, fum, fum

La parròquia del Crist Rei ha estat, i continua sent, un centre neuràlgic del barri. Més enllà de punt de reunió dels fidels que assisteixen als serveis religiosos, al seu voltant històricament s’hi ha generat un munt d’activitat social i cultural que ha congregat nombrosos veïns, entre els quals m’hi compto.

Durant molts anys, quan no hi havia tanta oferta d’oci a La Sagrera, la parròquia va ser personalment per a mi un punt de referència. Encara recordo com el vell Casal Parroquial s’erigia en cinema de barri, amb pel·lícules de qüestionable qualitat però que aconseguien distreure’ns malgrat la incomoditat dels seients.

En aquell edifici hi vaig aprendre a escriure en la llengua que em negaven a l’escola però que era la que sempre hem parlat a casa. L’única llengua que parlava quan em van posar l’uniforme de ratlles i em van encaminar cap a Joan (llavors Juan) XXIII.

Allà es gestaren les Festes de Primavera

Les classes de català les encadenava amb els assajos d’El Reguitzell en aquells temps en què em sumava a tot el que s’organitzava. La coral assajava dos pisos per sota, en aquella sala on es projectaven les infames pel·lícules i on també vaig fer teatre, “El retaule del flautista”, amb el Grup d’Esplai, on vaig tenir la sort que m’inscriguessin els pares quan tot just tenia 7 anys. Una dècada després, deixaria de ser un infant d’aquella entitat per convertir-me en monitor i mirar de transmetre els mateixos valors a la canalla que venia al darrere, amb més voluntat que coneixement. Era l’època universitària i vaig deixar-me enredar per tirar endavant els primers números de “La Veu del Casal”, un DIN-A3 doblegat que aspirava a ser una revista que donés cohesió a totes aquelles activitats que s’arribaven a fer a aquell centre que, per cert, impulsà les Festes de Primavera que, finalment, el barri assimilà, les va fer seves i, avui dia, competeixen gairebé amb igualtat d’envergadura, amb la Festa Major.

Amb una formació cristiana, molt gestada a la parròquia sagrerenca mateix, durant molts anys vaig assistir a la Missa del Gall. Mossèn Oriol, mossèn Pessarrodona, mossèn Jordi, mossèn Soler, mossèn Salvador… De tots ells en guardo un excel·lent record, com a capellans compromesos, avançats a la seva època, i que possiblement ara se’n farien creus d’algunes involucions observades al nostre voltant.

En aquella cita anual, de la nit del 24 de desembre, hi feia cap mig barri. Diria que persones que no eren de litúrgia habitual, també hi participaven; com si d’un acte social es tractés; gairebé com de retrobar-se amb el veïnat i fer balanç de l’any que érem a punt de deixar enrere.

Nadales populars, abans, durant i després

Era una cerimònia lluïda; possiblement la més lluïda de l’any deixant de banda casaments o celebracions particulars. La solemnitat de l’entrada ja generava una atmosfera especial que es mantenia al llarg de l’hora llarga que solia durar aquella missa a deshores. Com a integrant d’El Reguitzell, havia participat en el recital que formava part del pròleg d’aquella cita. No cal dir que les nadales eren les protagonistes del nostre repertori, com també se’n cantaven moltes de populars al llarg de la vetllada; el Fum, fum, fum, inclòs. En acabar, més nadales i, a l’exterior, torrons, neules i mistela per a tothom.

Si poc podíem imaginar que el 2020 ens sorprendria amb una pandèmia que ens mantindria setmanes a casa i ens obligaria a anar pel carrer coberts amb una mascareta, menys podíem sospitar les sortides amb què ens sorprendrien les autoritats. Així, difícilment hauríem donat crèdit a l’acudit de no poder cantar nadales a la Missa del Gall i que les “autoritats” recomanessin que s’emetessin gravades.

És aquesta una mostra més, només una més, de les absurditats en què hem viscut, i continuem vivint, immersos des de fa uns quants mesos. Tan absurd com que, des de principis de la tardor, es debat sobre les cavalcades de Reis. Que si es podran fer, que com es faran… Com si es tractés d’una decisió de vida o mort, quan probablement aquests personatges, per qüestió d’edat, formen part del col·lectiu de risc i el millor que poden fer, en ple mes de gener, i possiblement de fred, és quedar-se a casa. Però des de fa temps ens trobem en una situació de protecció de la canalla que resulta insultant, i ara no ens podem permetre que els monarques més estimats, i tan votats com la resta, deixin de campar pels carrers del nostre barri i pels carrers de la ciutat.

Mals temps per als dentistes

He de confessar que sempre he tingut una gran estima per la festa dels Reis. Vaig viure amb molta felicitat, tot i la molta precarietat, aquesta cita anual durant la meva infantesa. I després vaig continuar gaudint-la de gran, tant com a pare com, fins i tot, quan els fills se’m van anar fent grans i ja no havia de prestar-me a la seva màgia. He continuat assistint al gran espectacle de la cavalcada i he continuat emocionant-me com quan formava part de la canalla. Fins i tot recordo que, de nen, amb prou feines hi havia assistit alguna vegada. No em calia. La il·lusió, en aquests casos, se la genera un mateix. I la imaginació és més poderosa que els més potents reclams amb què ens volen fer caure els qui volen treure rèdit d’aquesta ocasió; començant per individus que, valent-se de la seva condició, es volen apropiar impròpiament del respecte i admiració que mereixen aquests personatges encara que amb la seva intervenció puguin posar en risc l’ànima màgica d’aquesta festa. Però hi ha autèntics ionquis de l’adulació, que es deuen sentir cofois en comprovar com, des de dalt d’una carrossa, tothom es ret als seus peus atribuint-los una personalitat que els és aliena. Hi ha qui gaudeix enganyant-se… i gaudeix enganyant. També els deu resultar estimulant l’exercici de llançament de caramels sobre les masses; com si llancessin bitllets de manera despresa; una mena de “mannà” que fa embogir no tant als grans com als petits, que a vegades semblen barallar-se per collir aquelles dolces engrunes que, a banda d’acabar majoritàriament a la brossa perquè avui dia la canalla està per altres històries, sempre he pensat que deuen ser finançades pel col·lectiu d’odontòlegs. Mals temps per als dentistes, enguany…

Jo mateix m’he sorprès de com aquesta absurda preocupació per la cavalcada de la Covid m’ha servit per fer un exercici d’autocrítica davant aquesta festa; una cita que, tot i les tradicions, també va camí de veure’s esquitxada en un futur, no gaire llunyà, per una nova polèmica: la del debat de si hi ha d’haver Reines. Un debat que precedirà al següent i on es qüestionarà si la figura del monarca és políticament correcta. I així, de mica en mica, ens ho acabarem carregant tot fins que només en quedaran cendres. De moment, al nostre voltant tot sembla fum, fum, fum. El mateix que aquest any el tió haurà d’escoltar… per Spotify.

Jordi Vilagut