19 març ‘Hackers’ del sistema

Dimarts 16 de març. Sis i sis de la tarda. Una furgoneta de la Guàrdia Urbana s’atura a l’avinguda Meridiana. En baixen tres agents, dos masculins i un femení. Tots tres llueixen la preceptiva mascareta, tot i que no respecten escrupolosament la uniformitat, atès que cap d’ells utilitza la gorra que completa l’equipament i que ha estat pagat per tots els contribuents.

A continuació, reclamen a un dels quatre ciclistes que circulen pel carril bici que aturi la seva marxa; un usuari del Bicing, per a més detall. L’única diferència respecte als altres és que no duu la mascareta posada, sinó abaixada, al coll. Comencen a parlar amb ell, i la mascareta continua abaixada. No és fins al cap de mig minut llarg que el noi, que observa en tot moment una actitud correcta i educada, se la col·loca (potser el més assenyat en primer lloc, per part dels agents, hauria estat instar-lo a que se la posés i evitar, així, que la conversa mantinguda, pogués derivar en conseqüències lamentables a nivell sanitari, però es veu que els guàrdies no hi han caigut. Se li requereix la documentació, que el jove mostra sense reticències. Després d’algunes verificacions (?), el jove se’l convida a continuar la marxa, la qual cosa fa amb la mascareta posada. Durant els tres minuts invertits pels tres agents en aquesta missió han aconseguit que el semàfor existent al pas de vianants del davant, majoritàriament ignorat per ciclistes i patinadors, sigui absolutament respectat.

L’arbitrarietat habitual

En aquest “detall d’una acció rutinària”, que ens remet a una singular i recomanable novel·la d’en Manuel de Pedrolo, hi ha detalls a considerar. Un d’ells és que, si el ciclista hagués portat una cigarreta entre els dits, els agents no haurien tingut coartada per aturar-lo. Òbviament, amb la seva arbitrarietat habitual l’haurien pogut aturar per qualsevol raó, i fins i tot al·legar un control rutinari aleatori. Però amb les actuals mesures una persona fumant pot prescindir de la mascareta, mentre que les persones que no fa falta que fumin per tenir problemes respiratoris estan obligats a lluir-les.

Sobta també aquest rigor amb una persona que circulava, elegantment vestida per cert, de manera correcta davant els ulls grossos que acostumen a fer els agents de l’ordre davant d’altres evidents mostres d’actituds incíviques que ens envolten. Com també sobta, permeteu-me que ho digui, que els responsables del cos enviïn dues dotacions al menjador social de la Meridiana, que plantin els dos cotxes al mig de la vorera (en sentit contrari, per cert) i que els quatre agents es mantinguin tota l’estona dins el vehicle consultant el mòbil. I ja sobta més quan te n’adones que s’ha obert un procés per seleccionar 259 agents més per al cos… Ja se sap que a la funció pública la paraula productivitat només té sentit si va associada a “plus”.

Atac informàtic

Pràctiques com aquestes, en les quals en comptes de fer funcionar (com etimològicament  s’haurien de sentir impel·lits els funcionaris) el que es fa és posar pals a les rodes, són les que provoquen la desconfiança en les institucions i l’enfonsament del sistema. Una altra prova evident l’està patint un munt de gent els darrers mesos amb un altre servei públic, el SEPE. A la desgràcia d’haver perdut el lloc de treball o d’haver vist reduït temporalment el sou, molts treballadors a sobre s’han trobat amb la circumstància, en primer lloc, de no percebre el subsidi que legalment els corresponia; però en segon lloc, i molt pitjor, veure’s totalment desatesos per una entitat que fa aigües per tot arreu. Dies enrere es feia públic que aquest sistema havia estat víctima d’un atac informàtic per part d’uns ‘hackers’. Una circumstància que no ha d’estranyar ningú si tenim en compte que, segons denuncien alguns “treballadors”, els equips informàtics amb què operen són obsolets.

Puc parlar en primera persona, i per una experiència prèvia a aquest suposat atac informàtic, i afirmar amb rotunditat que és impossible resoldre qualsevol incidència amb el SEPE. Vaig intentar debades concertar una cita presencial a múltiples oficines del servei, davant la impossibilitat de fer-ho online o telefònica. El sistema està perfectament orquestrat perquè el ciutadà acabi desistint, renunciant, rendint-se… Després d’estar minuts, i fins i tot hores, intentant-ho de totes les maneres, qualsevol acaba claudicant, en adonar-se que el “servei” telefònic habilitat per demanar-ho es converteix en un bucle del que no es pot escapar i que t’acaba remetent sempre a la mateixa casella de sortida o bé a un carreró sense sortida.

Els ‘hackers’ que bloquegen el sistema els tenen a dins

Fixeu-vos si el sistema públic ha fet fallida que fins i tot el servei d’atenció al client d’una empresa tan desprestigiada com Vueling és millor. Per recuperar els diners d’un vol programat per Setmana Santa de l’any passat vaig haver d’esperar fins a finals de gener per parlar amb algú que no fos un contestador. Després de molta insistència i molta paciència, a principis de març recuperàvem el que ens devien.

No sé si tornaré a utilitzar Vueling, perquè tenen competència. El fotut és que el servei públic ens fa passar pel sedàs del monopoli; del monopoli de la incompetència. Perquè per bloquejar el sistema no els calen ‘hackers’ externs. Que no diguin que han estat víctimes d’un atac. Les víctimes som els ciutadans que a diari patim aquesta incompetència. Perquè els ‘hackers’ que bloquegen el sistema els tenen a dins.

Jordi Vilagut