08 gen. Incivisme de provocació

Si vam acabar l’any fent referència al que no trobaríem a faltar, lamentablement ens veiem empesos a iniciar aquest esperançador 2021 amb un sentiment no gaire diferent. El tomb de full del calendari no ha suposat (era d’imaginar) canvis en els mals hàbits. Al nostre barri es continuen observant comportaments incívics. Tanmateix, voldríem incidir en una pràctica que, amb el pas del temps, gosaríem advertir que ha anat a més; una tendència que els irritants tertulians dirien “que ha vingut per quedar-se”.

Generar deliberadament malestar entre el veïnat

Ens referim a l’incivisme de provocació, un tarannà que definiria a aquells espècimens que semblen gaudir, no amb la transgressió, sinó amb generar deliberadament malestar entre el veïnat. Només així s’explica el comprovar com, a diari, als nostres parcs i places es desperten amb llaunes de cervesa o ampolles de licors abandonats a escassos centímetres (sí, en alguns casos podríem servir-nos d’un peu de rei) d’una paperera. Ja no entrem a considerar els fumadors que fan cas omís dels cendrers habilitats en aquestes mateixes instal·lacions i que s’encongeixen d’espatlles quan els assenyales aquesta solució que ha estat creada exclusivament (sí, exclusivament) per a ells. Per no parlar d’aquelles persones que abandonen trastos davant el contenidor de rebuig… l’endemà mateix del dia establert per a la recollida específica d’aquells objectes.

L’incivisme de provocació és només l’evolució d’una pràctica que s’inicia amb la desídia que, amb el temps, la societat li atorga la condició de tolerància. Una deixadesa que, posteriorment, va adquirint dimensió i que assoleix la categoria de normalitat. Un cop acceptada com a convenció social, als qui tenen voluntat de rebel·lia ja només els resta la possibilitat de burxar mirant de donar la màxima visibilitat a les seves transgressions.

Aquestes transgressions (sovint esperonades) per una classe política que confon el progressisme amb el sentit comú) troben un bon mirall en determinades figures. No soc expert lingüista, però si no ho tinc mal entès la paraula “policia” deriva etimològicament de la “politeia” grega, que té a veure amb les qualitats cíviques de l’individu. És a dir, que els agents d’aquests cossos haurien de ser un model a seguir en el que respecta a convivència ciutadana. Però quan són ells els primers que mostren desídia en les seves funcions, fent els ulls grossos davant de conductes incíviques, no podem pas anar bé…

Els rècords de les transgressions

El passat 2 de gener, per exemple, va entrar en vigor la nova normativa sobre circulació de patinets elèctrics. Aquests vehicles ja no poden anar ni per la vorera ni pel carril bici. Se’m va acudir treure el cap per la finestra, el passat dia 4, i cronometrar quant temps trigava a veure algú que infringia aquesta norma. El resultat va ser… dos segons! (si hagués fet servir un estri més precís hauria trigat algunes centèsimes, o dècimes, menys). Vaig donar-me una segona oportunitat, no fos que es tractés d’una casualitat. El segon intent, és a dir, el segon patinet, va emergir tres segons després. Poc abans de redactar aquest article, he tornat a fer una comprovació. Han transcorregut pocs segons, deu a tot estirar, abans de comprovar com circulava pel carril bici de la vorera de la Meridiana un nou patinet… mentre per la calçada, en paral·lel, feia el mateix, i amb la mateixa tranquil·litat, una furgoneta de la Guàrdia Urbana.

Un exemple a gran escala d’aquest incivisme de provocació

És lògic que passi això; i que aquests comportaments vagin a més. En un país en què es triga més de quaranta hores a actuar davant uns flagrants fets que atempten clarament contra la salut pública tot és possible. Perquè aquell capítol és un exemple a gran escala d’aquest incivisme de provocació: personal que ignora la majoria ciutadana que ha estat sacrificant-se durant mesos per mirar de reduir l’expansió de la pandèmia; que falta al respecte als milers de professionals que han esmerçat hores i esforços als centres sanitaris per atendre els malalts o a les residències per cuidar dels nostres avis; que mostra la més absoluta indiferència pel munt de persones que han lluitat per mirar d’evitar de perdre la feina…

Amb el 2021 ens les prometíem més felices. Però el nou any pinta malament. De res serveix adoptar mesures restrictives si després no s’actua com cal; és a dir, amb severitat davant els qui deliberadament mostren la seva insolidaritat i amb tolerància davant circumstàncies aïllades en les que, de manera absolutament raonable, es pot haver arribat a infringir una norma perquè aquesta no ha estat redactada amb un mínim sentit comú. I, per suposat, si els primers que haurien de mostrar una conducta exemplar observen un comportament qüestionable.

Malgrat tot, continuem traslladant-vos els desitjos de molt Bon Any, Bona Gent!

Jordi Vilagut