15 gen. Incivisme provocat

L’article de la setmana al voltant de l’incivisme de provocació generà una viva polèmica a la xarxa, de la qual cosa a La Sagrerina ens n’alegrem, perquè agraïm la participació i ens agradaria que aquesta fos encara més nodrida. En qualsevol cas, si caldria aclarir que el propòsit no era carregar contra els usuaris de patinets elèctrics, com alguns dels lectors podrien haver interpretat.

Aquests vehicles, com molts altres enginys que han anat sorgint al nostre voltant, aporten beneficis quan són ben utilitzats. El problema rau quan cauen en mans de persones sense un mínim sentit del civisme i amb un màxim sentit de l’egoisme, que és el que podem atribuir a alguns dels energúmens que continuen circulant de manera temerària per les voreres del nostre barri, en ocasions arran de façana, amb tot el risc que això comporta per a la resta d’usuaris, especialment la gent gran i els més vulnerables.

Ciclistes que ignoren el manillar

En parlar de incivisme de provocació ens podíem referir a molts altres comportaments, entre els quals hi inclouríem els ciclistes que circulen sense posar les mans al manillar (alguns inclús manipulant el telèfon mòbil o bé amb les mans a la butxaca, la qual cosa endarreriria encara més una maniobra d’urgència per evitar un fatal accident), com també els qui ho fan amb el cotxe amb les finestres deliberadament obertes (encara que sigui en aquests dies de cru hivern) per evidenciar que el seu vehicle incorpora un potent equip de música (encara que el que fan sonar sovint seria qüestionable que pogués entrar en aquesta categoria), o els qui envaeixen els parterres amb el gos malgrat els rètols, perfectament interpretables, que reclamen que ningú no trepitgi la gespa i que les mascotes vagin lligades.

I si volem incidir en el tema és per trencar una llança a favor d’uns professionals que aquests dies mereixerien tants o més aplaudiments que els que van rebre els sanitaris en aquella primera etapa de pandèmia i en què molta gent va creure que la millor manera d’afrontar la situació era convertint les vuit del vespre en un sarau als balcons. Ens referim als mestres que, en aquests dies tan freds de l’any, es veuen sotmesos a exercir la seva tasca en unes condicions que perfectament podríem definir com inhumanes. Amb unes temperatures per sota dels 10 graus a La Sagrera, el personal de les escoles del barri han hagut d’impartir les classes amb les finestres obertes i mirar d’apaivagar el fred amb els anoracs, gorros i guants; amb tota la dificultat que suposa, mascareta a banda, per a la òptima comunicació amb els alumnes i que la seva tasca resulti el més efectiva.

Un aparcament per a infants

Hi ha diverses raons per les quals les aules continuen obertes. D’una banda, ens hem de felicitar que l’activitat escolar pugui seguir endavant, gràcies a que la transmissió del coronavirus és menor, per mitigar d’aquesta manera el que suposaria que els escolars veiessin encara més endarrerida la seva formació. Tanmateix, no ens passa per alt que un dels motius pels quals els col·legis romanen actius rau a què aquests centres són contemplats per a molts com un aparcament per a infants. Hi ha famílies a les quals el tancament de l’escola els suposaria un greu daltabaix a l’hora de garantir l’atenció dels fills; i davant els problemes que generaria deixar-los a càrrec de persones més vulnerables com els avis, que es quedessin sols a casa o que algun dels progenitors hagués de renunciar a la seva feina, s’ha convingut que les classes “a la intempèrie” són un mal menor.

Vagi, doncs, des d’aquí el nostre homenatge per a aquests herois de les escoles i el nostre missatge d’ànim, tant perquè no se’ns constipin com perquè no es deprimeixin; un aspecte que esmentem sense cap mena de frivolitat, ateses les circumstàncies i el context i després de comprovar com un recent estudi esmentat a TV3 alertava sobre com ha afectat psicològicament la pandèmia a bona part del personal sanitari.

Manca d’educació

I aprofitem per posar en valor la tasca del personal que un dia va optar pel magisteri, malgrat que la saviesa popular parla de ser la professió que passa més gana per no veure econòmicament prou reconeguda la seva aportació a la societat. Una tasca que resulta vital, precisament, per combatre l’incivisme; de provocació o provocat. Perquè bona part dels problemes del nostre entorn, si no tots, venen provocats, precisament, per la manca d’educació.

Jordi Vilagut