El pes d’un sol problema

Estació de tren, preparació entrevista de feina

Per què tot em passa a mi?

Aquest va ser el primer pensament sorgit al meu cap després de perdre una de les oportunitats més importants de la meva vida. Em fico amb situació, avaria de tren per robatori de coure. En aquell precís moment, en aquell precís instant quan ho vaig sentir pels altaveus de l’estació, el meu cos es va paralitzar. Un calfred em va recórrer el cos. Fins i tot vaig notar que la cara se’m desfeia a tal desgràcia.

No hi havia temps, havia de pensar de pressa, allò era el començament d’un compte endarrere.
Agafo el cotxe, direcció AP7 amb destinació Barcelona. (Pausa) 90 kmh… (pausa) 110 kmh… (pausa) 125 kmh… (pausa) 150 kmh… (pausa)

Els nervis em van superar, la necessitat de no perdrem una oportunitat important, em va dominar.
Així doncs, la vida em va donar una lliçó. Quan vas més ràpid del que un en sap, o quan arribes en algun extrem radical en qualsevol faceta de la vida, és aquesta la que et ficarà a lloc.
Accident de cotxe per excés de velocitat. (Pausa) Traumatisme craneoencefàlic, 6 costelles trencades (pausa) cames amputades (pausa) radi fissurat…
La mort em va saludar, vaig tornar a néixer. (pausa)
Perquè a la vida tens molts problemes, però quan tens un de salut, llavors només tens un problema.

Escolto la ràdio, es convoca un certamen literari. Obro el portàtil, accedeixo a la IA
– Picsi, necessito un text: un diàleg per a una escena amb un màxim de 250 paraules.
– Com t’agradaria; expositiu, narratiu…
– Pot ser narratiu?
– És clar. De fets reals o imaginaris?
– Millor que hi posis imaginació.
– Doncs faré volar coloms. Qui vols que sigui el narrador?
– Ummm, un home.
– Bona pensada. Un cronista jove amb vitalitat o un de madur experimentat?
– Un entrat en anys, amb força vida al damunt.
– M’encanta la idea. En format de novel·la, de diari…
– Pot ser un conte?
– Genial, quedarà esplèndid. Podem situar-ho en l’actualitat o en temps passat.
– M’agrada rememorar fets històrics.
– Que divertit. A quina època l’emmarquem?
– A la Renaixença.
– Que bé. L’acció podria passar a una ciutat gran, petita, un poble?
– A Barcelona.
– Quina ciutat!, amb la Sagrada Família, el Barça de Messi. Quants personatges principals vols? – Un matrimoni serà suficient.
– Bona idea, la unió conjugal dona molt joc.
– Quina dificultat hauran de resoldre?
– Una problemàtica sobre herències.
– Interessant, un assumpte espinós. Vols…
– Picsi!!, és possible que facis el text JA?
– Clar, faré un conte molt entretingut.
– Fes-lo ARA!
Picsi escribe:
Otoño, transcurría el año 1880. En casa de los señores Almirall el invierno se adelantó, el padre de la señora se marchó inesperadamente…
De males maneres tanco el portàtil
Sempre igual.

LAURA: Mare, vull ser torero.
MARE: Però filla, què t’empatolles, ara? És una de les teves bromes?
LAURA: En absolut.
MARE: Ai, Laura, no em sembla normal…
LAURA: Si t’ho digués en Miquel, no et semblaria malament.
MARE: També em faria por, que un toro enganxés al teu germà.
LAURA: Però no et semblaria una broma.
MARE: Dona, doncs…
LAURA: Ha, ha, ha! Però com vols que sigui torero? Si soc animalista! Que poc em coneixes, mare! T’he dit això per preparar el terreny. En realitat, vull dedicar-me a una altra cosa. MARE: A què?
LAURA: A la boxa.
MARE: Com?
LAURA: Ja saps, pujar-me al ring a donar cops de puny…
MARE: Però filla meva, ¿de debò vols dedicar-te a això?
LAURA: … sentir l’emoció de la lluita…
MARE: Ai, Laura, no sé jo…
LAURA: Ha, ha, ha! Però com vols que em dediqui a la boxa? Si no suporto la violència! Que poc em coneixes, mare!
MARE: Em mataràs a disgustos, però sort que és broma. Aquestes no són ocupacions per a una noia.
LAURA: Bé, respecte a això…
MARE: Què?
LAURA: Doncs que no soc una noia.
MARE: Com?
LAURA: Que soc un noi.
MARE: Ha, ha, ha! Ja no cola, senyoreta. Avui no m’enredaràs més amb les teves bromes. Escolta, per què em mires tan seriosa? Per què no dius res? No em diguis que ara va de debò… Ai… deixa’m que segui.

Bona tarda tingui!
– Bona tarda, vostè dirà…
– Tindrien una mica de paciència? L’altre dia se’m va acabar i no sé on podria
aconseguir-ne de nova…
– En aquests moments se’ns ha esgotat! No en tenim ni un borrall als stocks del nostre magatzem. No el podem atendre!!!!!
– I una mica de comprensió….? No li parlo pas d’entendre’m en una altra llengua, li parlo de comprendre la meva situació…
– Vejam, expliqui ́m exactament quina és la seva problemàtica…
– Sóc pare de trigèmins hiperactius en edat adolescent amb una història diferent cadascun d’ells. El gran vol ser trompetista, el mitjà cantant d’òpera
i el petit, el petit… enterramorts…. I tots tres «practiquen» les seves projeccions futures a casa. No hi ha dia que no escolti «La Traviata» tres vegades seguides, mentre el de la trompeta l’intenta «acompanyar», i el benjamí…..
– Pari el carro, bon home…. va ser vostè qui es va endur el darrer lot de paciència que teníem! Ni pels treballadors de l’empresa ens n’ha quedat…
I de comprensió ni me’n parli… ja voldria molta gent sentir un concert operístic musicat en directe i després saber que pot caure mort on sigui!