25 oct. Just REconeixement
Ara fa un mes, el 25 de setembre, a La Sagrera hauríem hagut de commemorar el 25è aniversari de l’adéu d’una d’aquelles persones que podríem considerar com a veí il·lustre. Molt probablement ell hauria defugit d’aquest qualificatiu, atès el seu tarannà, tot indica que buscant la mateixa discreció amb què aquesta efemèride ens ha passat per alt al veïnat.
Parlo més des de la intuïció i la ignorància que no pas des del coneixement, atès que no vaig tenir la sort de mantenir-hi contacte directe, tot i que no descarto haver pogut coincidir amb aquest personatge, pare, això sí, d’un altre sagrerenc amb qui mantinc una sana amistat. Però estic convençut que, malgrat la seva trajectòria, aquesta figura no buscava el lluïment personal i que fou només l’estima a tot el que feia i a l’entorn que l’envoltava el que l’empenyia a impulsar totes les iniciatives que va contribuir a endegar.
Mediocres regidorets de barri que allargaven ridículament el coll
Al llarg de la meva vida sí he estat testimoni de personatges aprofitats que només cercaven treure el cap a la foto. Mediocres regidorets de barri que, literalment, allargaven ridículament el coll quan, en l’època que precedí als telèfons mòbils, hi havia un reporter gràfic disposat a immortalitzar un moment rellevant a les nostres vides. Però no crec que la persona que dona nom a la via peatonal que suposa la prolongació del carrer Portugal i que mena a la biblioteca batejada amb el nom d’una altra estimada sagrerenca (a qui sí vaig tenir el goig de conèixer) caigués en el pecat de la supèrbia.
A aquestes alçades, qui més qui menys ja deu saber que em refereixo a en Pere Terré. Si us acosteu al carrer que al seu dia l’ajuntament tingui a bé a dedicar-li, comprovareu que la placa el defineix com a sagrerenc, músic i animador cultural; per aquest ordre.
Nasqué a l’antic Hostal La Fontana
En efecte, en Pere Terré nasqué a La Sagrera; precisament enguany n’ha fet 110 anys, una altra efemèride que ningú no ens pot perdonar haver-nos saltat. Ho feu a l’antic Hostal La Fontana, que regentaven als seus pares, a tocar de l’actual caserna de la Guàrdia Urbana.
La seva passió fou la música. Estudià violoncel i fou cofundador de l’Associació Musical del Districte IX, abans de la Guerra Civil. A banda de tocar amb l’orquestra d’aquesta associació, fundà un parell d’orquestres més, la primer amb el nom d’Orquestra Domenech (el seu segon cognom) i, posteriorment, l’Orquestra Pegaso (en Pere treballà a Enasa, la companyia que produïa els cèlebres camions Pegaso, els seus darrers vint-i-dos anys de trajectòria laboral, fins al 1971, quan es jubilà). Com a dada curiosa, cal dir que havia amenitzat com a pianista moltes tardes de cinema mut a l’antiga sala Odeón, a la Rambla de Sant Andreu, cantonada amb el carrer Nadal.
Compositor de la “Sagrerenca”
També fou compositor, i aquí hi podem trobar un gran vincle amb La Sagrera, atès que entre les seves múltiples creacions (abraçà estils tan diversos com el pasdoble, el vals o el tango) hi ha dues sardanes estretament vinculades al nostre barri. La primera d’elles és “Sagrerenca”, el títol de la qual és inequívocament nostrat. La segona, “La Font de la Rambla”, dedicada a la font situada al carrer Portugal (abans coneguda com La Rambleta), a l’alçada del carrer Antoni Ricardos.
Més enllà de les seves indiscutibles virtuts com a músic, en Pere Terré destacà especialment pel seu neguit per fomentar iniciatives que ajudessin a difondre la cultura i el coneixement i contribuïssin a esperonar la participació veïnal en moltes diverses activitats. Personalment, penso que a la placa que identifica el seu carrer, del nostre carrer, li escauria més la definició de “dinamitzador” cultural que no pas el d’“animador”; perquè tinc la impressió que estem davant d’una d’aquestes figures que generaren moviment al barri i que contribuïren decisivament a què el veïnat agafés força i protagonisme.
Fer silenciosament
Home absolutament compromès, un cop jubilat va mantenir el seu tarannà desprès i altruista amb una especial dedicació a diverses entitats socials i de barri, començant per l’Associació de Veïns de La Sagrera, on fidel a la seva trajectòria assumí aquell protagonisme que el portava a fer silenciosament, contràriament a altres figures que fan poc més que soroll. Ell, músic de vocació, devia saber que els silencis sovint són tan o més importants que les notes estridents…
Ara que ha fet un quart de segle que ens va deixar crec que és just recordar en Pere Terré. No només com a just homenatge a una persona que dedicà bona part de la seva vida a ajudar els altres i a fer que la nostra existència fos més plaent, sinó, també, per dues altres raons. La primera rau a què figures com la d’en Pere constitueixen un referent per a les generacions que venim al darrere; un mirall en el que preguntar-nos a diari què fem per al nostre entorn i per a la gent que ens envolta. La segona rau precisament a això, a fer un just reconeixement a totes aquelles persones que, com en Pere Terré, seguint o no el seu exemple, a diari estan interpretant aquesta música silenciosa que fa que el nostre barri no grinyoli tant; que busquen la millor nota per a La Sagrera. Persones que, a la seva manera, si fa no fa, contribueixen a que cada dia, a La Sagrera surti el sol.
PD: Els qui bé em coneixeu sabeu com m’agrada jugar amb les paraules. Permeteu-me aquesta “coda” per fer-vos adonar que tant al nom com als cognoms d’en Pere Terré i Domenech hi apareix una nota musical; com passa amb La Sagrera. Músic sagrerenc fins al moll de l’os.
Jordi Vilagut