28 des. La col·leccionista

La locutora, presenta amb pompa l’escriptor, ja consagrat, per parlar del seu nou llibre: El corsari.

-Parli’ns d’aquesta novel·la, és una obra d’aventures? -l’interroga la locutora-

-És part de la història de la meva família, -especifica l’autor- i, sí, és d’aventures, però no de batalletes a mar obert-.

L’autor és un home d’uns cinquanta anys. Té un discurs amè. La locutora és incisiva i vol fer èmfasi amb el mot corsari. Com si fos una paraula maleïda. L’escriptor no cau en el parany i deixa molt clar que corsari va ser una feina com una altra, i que no s’ha de treure ni de context ni d’època. Es mostra orgullós del seu rebesavi. Havia treballat per l’Argentina, defensant-la dels vaixells anglesos que impedien la formació del nou estat Sud-americà.

-Vostè ens diu que ha novel·lat uns fets històrics, de quines fonts s’ha documentat? Cal tenir en compte que són fets que van passar a la segona meitat del segle XIX.

-El meu avi matern, m’explicava aventures de pirates. En acabar, com si fos un ritual, jo li preguntava: això que m’has contat va passar de veritat? I ell em contestava: -Ves a saber, ho hauríem de preguntar l’ avi Miquel, el teu rebesavi. Aquests records i l’arxiu familiar m’han ajudat escriure El corsari. Però el més interessant de tot plegat és  un diari de bord, amb una enquadernació única, és a dir un llibre de col·leccionista, una meravella… L’autor i la locutora van seguir amb la tertúlia.

Al sentir aquestes declaracions, la Gisela va deixar l’esmorzar sobre la taula de la terrassa, es va recolzar a la barana i la mirada es perdé a la llunyania. Un calfred familiar va recórrer el seu cos. El sentia quan se li despertava la sospita que podia engrandir la, ja valuosa, col·lecció de llibres originals. Seguia la pista de tots aquells que en tenia indicis. Si els trobava bells, es delia per a aconseguir-los. N’havia pagat veritables fortunes.

Entrà al vestidor, escollí la roba amb pulcritud, res podia desentonar. Es contemplà al mirall, va estar conforme amb el que hi veia. Agafà el cotxe, i l’accelerà més del què era prudent. En poca estona, va arribar a la botiga del poble on venien diaris i novetats literàries. Temia que no el trobaria, però sí, allí estava El corsari, amb una portada vistosa; la reproducció d’una goleta àgil i graciosa.

Amb el llibre al seu poder, va tornar prémer l’accelerador, i el serpenteig de la carretera feia anar el cotxe arran de la línia continua. Tornà entrar al vestidor, es tregué la roba i la penjà amb pulcritud. Es posà un xandall de color verd amb unes esportives a joc, agafà una manta petita, sabia que la necessitaria, i es dirigí al seu racó predilecte; una hamaca protegida per l’ombra d’un desmai. Es disposà a recrear-se en la lectura de la nova adquisició. No va parar fins que va llegir la paraula Fi.

Amb el cos entumit per les hores de lectura, va obrir l’ordinador i cercà informació del corsari Miquel Arola que havia mort el 1870 a la ciutat de Buenos Aires. Seguí les dades que va trobar dels descendents i, sense dubtar-ho, comprà un bitllet per anar a Montreal.

Li va costar agafar el son, quan ho aconseguí se li presentaren personatges per recordar-li que potser, l’objecte cobejat, no seria seu. Les ombres i els dubtes la van embolcallar tota la nit, com si estigués presa pels fils d’una teranyina. El despertador va sonar sense miraments, com un autòmat va llevar-se i preparà l’equipatge.

Quan el taxi, que la portaria a l’aeroport del Prat, va aparèixer pel cancell, ella ja l’estava esperant amb la maleta i la bossa “Vuitton” de conjunt. El taxista, vell conegut pels molts serveis que li havia fet, li va donar conversa, com sempre feia, però la Gisela va contestar amb fórmules de cortesia i ben aviat el trajecte va emmudir.

El vol va ser llarg, el cansament se li reflectia a la cara. Un taxi la va portar a un hotel a prop del seu objectiu. Es dutxà i es posà un vestit jaqueta negra amb una camisa blanca. S’abrigà amb un abric “Burberry”. Volia causar bona impressió.

Després de passar per diverses persones la va rebre la secretària del rectorat de la “École Polytechnique de Motreal. La Gisela havia preparat molt bé l’estratègia i la secretària va estar encantada de donar el telèfon del professor nonagenari i emèrit, el senyor Manuel Arola i Filippo.

L’endemà al matí, després de dormir profundament, va telefonar el Sr Manuel Arola. Al cap d’uns quants pics va sentir una veu tremolosa i llunyana.

–Alo, bon jour!

-Sr Manuel Arola?

–Sí soy yo, con quien tengo el placer de hablar?

-Soy una periodista de Barcelona y realizo un trabajo sobre personalidades de origen catalán.

-Bien, bien, pero yo de catalán tengo solo el apellido. Mi abuelo, sí lo era. Yo no he visitado nunca Cataluña.

-No importa Sr Arola, si me permite hablar con usted, seguro que le interesará el trabajo que estoy realizando. Sé que fue un buen profesor en l’École Polytechnique.

-Naturalmente que la recibiré, será agradable platicar con vos.

Va arribar a peu a casa del vell professor. Li va obrir la porta l’assistenta, una dona de mitjana edat, la va fer passar a la sala d’estar. Les parets estaven cobertes de lleixes i aquestes plenes de llibres, les llums de sobretaula estaven enceses, en un gerro de porcellana lluïa un ram de roses blanques. Era una sala molt acollidora. A una butaca entapissada d’una cretona descolorida hi seia el professor. Se’l veia feble, però de mirada atenta i encuriosida. L’assistenta els va servir te i s’excusà; havia de sortir.

Diligentment la Gisela va conduir, amb aparent innocència, la conversa cap al col·leccionisme de llibres rars i únics. El professor estava orgullós d’una joia, única al món, herència del seu avi. Li va mostrar com el tresor més preuat. Unes tapes de pell repujada amb incrustacions de plata: DIARIO DE A BORDO. Al llom, amb nacre, 1850-1855. La contraportada un escut de Catalunya d’or i granats.

La Gisela l’acaricià, una suor freda va cobrir-li tot el cos, era molt més bell del què s’havia imaginat. El pensament es va tornar únic: el volia. Només va poder articular una frase:

–Cuanto pide por él?

-No, no me he expresado bien señorita, nunca me separaré de él. Solo la muerte lo hará.

L’ofuscació de la Gisela era tan gran que va agafar la bossa i sense deixar el llibre sortí cap al vestíbul. El professor, feixugament, va seguir-la però ella ja havia tancat la porta que la conduïa al carrer. Ell feu un crit mut, i panteixant va intentar obrir la porta.

Quan l’assistenta va voler entrar, un obstacle li ho impedia.

La Gisela, en arribar a l’hotel va canviar el bitllet d’avió. Marxaria en el primer vol, aniria a Nova York.

A la fila de facturar l’equipatge, unes mans fortes i decidides li van prémer el braç. El viatge, abans de començar, havia arribat a la seva fi.

Elena Bigas