18 gen. La Monja

Odio les monges a mort! Voleu saber per què? Ara us ho explicaré amb pèls i senyals.

Soc Glòria, i la meva vida no ha estat gens fàcil ni divertida. Tinc una malaltia que limita molt la meva vida.

Ara estic en un col·legi públic on també van anar els meus germans grans, tinc cinc germans, jo soc la petita dels cinc.

Tots deveu pensar que era la mimada, la consentida, la protegida, i us puc assegurar que va ser així.

A casa em toca tot el que sobra. Les joguines que ningú vol o les trencades, la roba que als meus germans no els agrada o els ha quedat petita. No és que ho critiqui, però jo només tenia roba nova pels aniversaris o per Nadal; si no, eren joguines que ja no volien cap dels meus germans.

Des que vaig néixer, vaig tenir fibrosi pulmonar aguda irreversible congènita. És una malaltia que molts creuen que no és tan greu, però ningú en sap el risc ni els problemes que causa.

Tinc també cardiopatia isquèmica congènita, dolor toràcic crònic que augmenta en fer exercici, pujar escales o intentar portar molt de pes, dificultat per respirar, dolor en músculs i articulacions, entre moltes més patologies relacionades.

Tinc set anys i a causa de la meva malaltia he repetit curs moltes vegades, ja que en moltes ocasions he estat més a l’hospital que a casa o a l’escola.

Aquest any he aconseguit passar de curs i seguir amb els meus companys del curs passat. Ha entrat una professora nova a l’escola per l’assignatura de religió, que ens l’han presentat com la germana Esther, però no va amb hàbit, només va vestida de marró i du un pentinat amb els cabells molt curts, d’alçada és alta i grassa, i té els cabells negres.

Jo crec i sempre m’han dit que una monja és una dona que ha estat consagrada dins d’un orde religiós, que ha de ser caritativa, respectuosa, amable, comprensiva, misericordiosa, humanitària i bondadosa i ha de defensar el més feble, però ella no era així , més aviat tot el contrari. Anava de professora afectuosa i bona persona, però com vaig dir abans no era així.

Tots estàvem a classe esperant que ens presentessin a la religiosa, tots impacients per saber com era i què ens explicaria de nou, ja que a mi l’assignatura de religió m’encanta; bé, m’encantava.

Ja us vaig explicar el perquè d’aquest canvi, d’admirar el seu treball i voler ser una d’elles quan era petita, a odiar-les i renegar-ne i considerar-les el dimoni en estat pur.

Com ja us he dit, tinc fibrosi pulmonar aguda irreversible, i de vegades estic tan fatigada, cansada i adolorida que no puc pujar ni 10 graons seguits.

Les classes anaven funcionant amb normalitat, encara que no com sempre. La senyoreta Esther es fixava molt en les meves actituds, qualitats, veia que tenia un entusiasme per la seva assignatura, que prestava més atenció que els altres, i treia molt bona nota en els seus treballs o exàmens. Crec que li vaig agafar una mica d’afecte, ja que jo de gran volia ser una d’elles.

Tot bé fins que vaig començar a arribar tard a la seva classe a causa de la meva dificultat respiratòria per pujar ràpid les escales cap a la seva classe, ja que tots els meus companys les pujaven sense cap problema ni dificultat.

Sempre ens tocava la seva classe al quart o cinquè pis, i alguns cops, a l’últim, que per a mi, arribar-hi era una fita inabastable, ja que eren més de 300 graons, mai els vaig comptar. Crec que només hi vaig pujar una vegada i va ser un calvari, em faltava la respiració, em feien mal les cames i em fallaven a cada pas que feia.

Em feia mal el pit, era com una ganivetada que em clavessin al cor, ja que bategava com lava de volcà.

Ja se’m feia prou difícil pujar fins a la cinquena planta com per pujar més.

L’escola era molt antiga, tot s’ha de dir, semblava una mansió vella amb uns grans finestrals i altes parets que semblaven no tenir fi.

Em centraré a explicar per què he renegat de les monges.

Els dies, les setmanes passaven i jo arribava tard i sense respiració a la seva classe. Ella, al principi no deia res, tot i que no li agradava que arribés tard a les seves classes. Va començar a canviar la seva actitud cap a mi, ja no li resultava tan simpàtica la meva presència, em mirava amb uns altres ulls, com de menyspreu i indiferència, humiliació i insult.

Un de tants dies que arribava tard a la seva classe, em va tancar la porta als nassos dient-me “Imbècil, sempre arribes tard, ho fas expressament”, i no em deixà entrar.

Això passava un dia rere l’altre, fins que després de tres o quatre vegades sense poder entrar a la seva classe perquè arribava tard, i de tenir-me una estona fora, un d’aquests dies em deixà entrar. Em va agafar per l’orella, em va posar davant la pissarra i va començar a insultar-me i a dir-me que era una retardada, una inútil, un paràsit i que era la vergonya de la seva classe. Em va fer estar tota la classe de genolls, de cara la paret i amb els braços estesos en creu amb tres llibres a cada mà. Jo no podia amb el pes i queia, i ella em deia: “Aixeca’t gossa”, i em pegava un cop de peu a l’esquena, i jo em llevava com podia i em posava altre cop de genolls amb els llibres a les mans.

Jo ja estava exhausta, em faltava la respiració, havia d’agafar el meu inhalador perquè no podia més, ella ho va veure, i amb un clatellot em va tirar a terra i va llançar l’inhalador per la finestra. Sort que sempre en porto més d’un i de vegades fins a tres. En aquell mateix instant que m’ensorrava i queia un altre cop per terra, la meva sort va ser que va sonar el timbre que anunciava el final de classe, si no, no sé què m’hauria passat. Ella va marxar de la classe deixant-me a terra, gairebé sense respiració. Com vaig poder, i amb ajuda de les meves companyes, vaig arribar al meu pupitre i vaig poder agafar el meu inhalador, i vaig tornar a respirar, amb molta dificultat i dolor toràcic.

En una altra ocasió va passar una cosa semblant, vaig arribar tard. Passaven tres o potser cinc minuts de l’hora. No em deixà entrar a classe, jo vaig anar al director i l’hi vaig comentar, vaig baixar com vaig poder els tres pisos fins arribar a direcció amb el cor a mil i amb un dolor immens, i com vaig poder li vaig explicar el que em feia la senyoreta Esther, i ell em va respondre:

“Fes-li la pilota, porta-li regalets, bombons, segur que així et tracta millor”.

Jo li vaig respondre:

– No he fet mai la pilota, i no la faré ara, ella ha de tenir una mica respecte amb la meva situació, no pot tractar-me així. Ell va dir:

– Fes el que vulguis, jo no t’ajudaré, ja t’he dit el que has de fer.- I a empentes em va fer fora del despatx, tot dient: “Vinga nena, no em molestis més amb les  teves ximpleries”.

Vaig sortir plorant del seu despatx i em vaig asseure en una de les cadires de recepció amb un fort dolor al pit i amb dificultat per respirar. Vaig tornar a agafar el meu inhalador per calmar la meva respiració i cansament, i vet aquí que passà la senyoreta Esther i em va veure allà amb l’inhalador. No sé com ho va fer, però me’l va treure, i em va dir:

-Una altra vegada amb aquesta merda a la boca!- El va agafar i se’l va ficar a la butxaca, deixant-me allà amb el meu dolor.

En una altra ocasió que jo pujava les escales, a poc a poc com sempre, ella em va veure i em va començar a insultar i a donar-me empentes, una va ser tan forta que em va fer caure per les escales. Vaig rodar escales avall sense parar fins al replà següent, uns cinc graons. Em vaig trencar dues costelles i la clavícula, jo la vaig acusar perquè ella m’havia llançat per les escales, però ho va negar, dient que jo havia caigut, perquè m’havia marejat o no prestava atenció al que feia, i que ella m’havia ajudat a aixecar-me. Jo insistia que ella m’havia empès, però ningú em va creure. Tots sabem el poder que tenien en aquesta època fosca els professors, i més si eren religiosos. Eren Déu.

Vaig estar un parell de setmanes sense anar a classe, quan hi vaig tornar, duia una cuirassa per subjectar les costelles trencades i la clavícula. Una de les companyes, que es deia Jana, em va dir:

– Tu puja tranquil·la, jo et porto la motxilla.- Li vaig donar les gràcies, i vaig començar a pujar les escales al meu pas. Tot d’una, va aparèixer la senyoreta Esther i va veure que Jana portava la bossa, la va aturar, va esperar que jo pugés el tram d’escales i ens va dir:

– Què feu ?- Jana va respondre:

-Li porto la motxilla, ja que té dues costelles i la clavícula trencades, l’ajudo, senyoreta Esther.

Ella va respondre: ximpleries, i li va dir:

– Altre cop fent-te la víctima! Ara portaràs la teva motxilla i la seva, ja pots anar pujant, estúpida, anormal, esguerro!

A la meva companya Jana li va dir:

– Si dius res, faré que t’expulsin de l’escola per sempre, només fent petar els dits! T’estaré vigilant, ganàpia. Ella va callar i va pujar les escales fins a la classe.

Jo estava amb la senyoreta Esther pujant amb les dues motxilles a l’esquena fins al quart pis, parant-me en cadascun dels graons. No podia aguantar més i vaig caure, ella no m’ajudava, sinó que m’estirava de la trena escales amunt dient, “Anem, inútil paràsit, subnormal”.  Al cap d’una estona va veure que no em movia i em deixà per les escales, tirada. Crec que vaig perdre el coneixement, no sé quanta estona vaig estar estirada a terra, l’únic que sé és que em vaig despertar a l’hospital envoltada dels meus pares, els meus germans i el director.

I no sabeu qui més hi havia? la senyoreta Esther, jo la veia borrosa i intentava dir que era, culpa seva, una i altra vegada.

El metge va dir als meus pares que volia parlar amb ells, van sortir de l’habitació, ells van marxar i em vaig quedar sola amb la senyoreta Esther.  Jo els deia: “No em deixeu sola amb ella, no, ella no!” Ella em va tapar la boca i em va dir:

– Calla o ho lamentaràs tota la teva vida.- Vaig callar i en to baix, sentia els metges parlant amb els meus pares i els comentava el que havia passat. Com havia arribat a l’hospital, sense sentit i amb uns batecs massa alts per a la meva edat i malaltia, que havia arribat al límit de les meves forces. Si haguessin esperat més a trucar a l’ambulància, no estaria ara escoltant-los. Jo vaig pensar, “Maleïda monja del dimoni!” I ningú em va creure quan els vaig dir:

– Va ser ella qui em va llançar escales avall i em va deixar allà.

Com que ella era la magnífica senyoreta que m’havia rescatat de terra a les escales. Va donar la seva versió heroica, però ella mateixa era la que m’havia deixat estesa, la molt truja. Perdó, no hauria de dir això d’una serventa del Senyor, però crec que ella és l’antítesi del bé.

Al cap de dues setmanes vaig sortir de l’hospital i durant uns dies em vaig quedar a casa. La meva mare ja volia que anés el mateix dia que vaig sortir de l’hospital a l’escola; gràcies a les recomanacions del metge, em vaig quedar a casa tres dies més.

Vaig tornar a l’escola, encara amb les costelles trencades i la clavícula, això trigaria molt a curar.

Les companyes estaven totes contentes de tornar-me a veure després de l’accident. Deixem-ho en accident, que no ho va ser, jo sé molt bé el que passà.

Vaig tornar a les classes amb normalitat, però va durar poc l’alegria, ja que tornaven els problemes amb la senyoreta Esther. Com que arribava tard sempre m’humiliava davant de tots els meus companys, uns reien, altres em tiraven coses, poques eren les que em van donar suport per por al que els deia aquella dona.

A la senyoreta Esther li agradava molt això de pegar i se les tenia amb mi, encara que un dia també vaig veure al lavabo que ella estava amb dues companyes de la meva classe fent uns gestos i moviments molt sospitosos i gens adequats a les nenes, però jo vaig callar i me’n vaig anar, no volia que em pegués ni que em maltractés més.

Però per desgràcia meva, ella em va veure mirant. Vaig intentar córrer, però no podia, ja que la meva respiració és pèssima, em va agafar pels cabells estirant-me’ls, em va atreure fins a ella, i estrenyent-me l’embenat que portava per les costelles trencades, em va dir:

– ¿I tu què miraves?, què has vist, guineu, com parlis o diguis alguna cosa, et faré la vida impossible. Jo li vaig dir:

-No pots fer-ho perquè ja ho fas. Ella, tota agitada, va dir:

-No saps què soc capaç de fer, a mi no em galleja ningú, escòria. I em va deixar anar empenyent-me contra la paret.  Jo, com vaig poder, ja que rabiava de dolor em vaig aixecar i me’n vaig anar a classe, sense dir res a ningú.

Faltava poc per acabar el curs i aparentment tot era normal, la senyoreta Esther no es posava gaire amb mi.

En una ocasió que jo pujava a la seva classe, ella em va veure i es va parar en un dels replans de les escales dient: “Et llanço escales avall i faig veure que ho has fet tu, perquè t’expulsin definitivament, paràsit!-  Jo no sabia què fer ni què dir i, sense dir res, me’n vaig anar a la classe.

“Una altra oportunitat fallida per fer-me mal”, vaig pensar, “ja se la guardarà, i amb venjança i ràbia acumulada”.

Més tard, en època d’exàmens vaig anar a mirar les notes dels exàmens ja finalitzats, ella hi era, jo crec que em seguia, em vigilava, em controlava en tot moment, sabia cada moviment dels meus passos. Vaig pensar “Estic perduda, una altra vegada sola amb ella”.

Des de lluny venia una companya a veure també la llista de les notes, la vaig cridar insistentment: “Jana!, Jana, vine, vine mira les teves notes!”, ella va venir cap a nosaltres i em preguntà: “¿Per què tanta pressa?” Li vaig dir en veu baixa:

– Ella és aquí-. I ella va dir:

– I què passa?

Li vaig respondre:

-No vull estar a soles amb ella enlloc.

-Per què? Si no fa res, ningú creu teves històries, les agressions que dius que et provoca.

Jo ja no vaig dir res, i vaig seguir la marató de pujar les escales. La senyoreta Esther estava parlant amb ella.

En aquell moment oportú em vaig girar cap a elles mirant les escales i vaig veure com ella empenyia escales avall la Jana, i se n’anava corrents. No sabia què fer, m’havia quedat de pedra, la Jana rodolava i rodolava escales avall. La senyoreta Esther va dir:

-Ara sí que et fan fora per sempre, soc testimoni que tu l’has empès perquè treu  més bones notes que tu.

-Jo no he fet res, ets tu, ets una bruixa!

Ella de seguida va pujar a direcció i li va dir al director:

-Ràpid, truqui a una ambulància! La Glòria ha tirat una de les seves companyes per les escales perquè tenia millors notes, jo ho he vist.

El director ràpidament va cridar a l’ambulància i seguidament als meus pares. Jo no ho podia creure, novament m’acusaven a mi d’una cosa que no havia fet, vaig  intentar explicar-me, ningú em creia.

Els vaig dir que jo no havia fet res, que era ella qui em feia la vida impossible i em culpava de tot.  Ella insistia: “Ha estat ella, jo ho he vist, és una delinqüent i una boja, han de tancar-la”. Jo insistia i res, com qui parla amb les parets.

Com que no van poder demostrar res, simplement em van expulsar de l’escola, i a la Jana se la van emportar a l’hospital.

Per sort, a cada porc li arriba el seu Sant Martí. Al cap d’un mes, van donar d’alta  la meva amiga Jana.

En sortir de l’hospital va anar a parlar amb la policia i els va explicar el que havia  passat. Tot seguit van anar a l’escola i van detenir la professora acusant-la d’intent d’assassinat.

A mi em van deixar tornar a l’escola i em van demanar disculpes, tant el director com les companyes.

Jo també vaig presentar denúncia, acusant-la de maltractaments físics i psicològics.

Sincerament, espero que es podreixi a la presó i, si pot ser, que algun pres li agafi tírria i l’hi faci passar tan malament com ella m’ho va fer passar a mi.

Ara ja sabeu per què detesto les monges.

Anna Casanovas