18 des. La Sagrera Cabaret

Si La Sagrera ha aparegut als mitjans en aquesta darrera setmana ha estat a causa d’un striptease; sí, un d’aquests espectacles de gust qüestionable, en els temps que corren políticament reprovables i que, en qualsevol cas, requereixen una mínima gràcia perquè la seva execució sigui plausible. No ha estat el cas i la protagonista se’l podia haver estalviat. O, pel cap baix, es podia haver reservat el comentari en què així va definir l’alliberament d’una bufanda, perquè ni les ments més obscures haurien estat capaces de titular aquest gest com un striptease. Però ja fa temps que la política ha caigut en una sèrie de pràctiques que l’únic que aconsegueixen és desvirtuar la realitat. La informació ja no és el que era. Avui, fins i tot els mitjans que reclamen la condició de més reputats (entre aquesta paraula i el striptease està quedant, sense pretendre-ho, un article d’allò més sucós) són capaços d’elevar a notícia la piulada de qualsevol personatge.

Cada cop més reticències a acceptar preguntes a les compareixences

En això hi té molt a veure, tot sigui dit, la perversió progressiva a què els nuclis de poder sotmeten els professionals de la premsa, començant per la mateixa classe política, cada cop més reticent a acceptar preguntes a les compareixences. Una pràctica que s’ha anant estenent, també, als òrgans que democràticament s’havien habilitat perquè la ciutadania pogués plantejar als càrrecs públics les nostres demandes, com ho prova que ara per intervenir als plens de districte o als consells de barri hagis de registrar-te, enviar amb un termini mínim d’hores la pregunta i cilcar (sic) en el link corresponent. A mi, que no m’hi esperin. Confio que, un cop superada aquesta etapa en la que s’emparen per a aquesta pràctica, puguem tornar a poder parlar de tu a tu amb els regidors.

Els grinyols dels trens com a metàfora d’una política que grinyola més

Tornem al striptease, perquè aquesta demagògica acció resultà més feridora encara perquè tingué lloc a l’estació més despullada de la ciutat: a l’estació de l’AVErgonya a què ens referíem fa una setmana i amb la que els polítics directament ens prenen el pèl; en aquesta mena de cabaret en què s’ha convertit aquesta estació, en què la representació més escaient seria “Burlesque”; en un ambient on els grinyols del pas dels trens exerceixen com a metàfora d’una política que cada dia grinyola més; i que potser algun dia acabi per descarrilar. D’una política que és incapaç, ja no de complir mínimament uns terminis raonables per aixecar una infraestructura llargament promesa, sinó fins i tot per garantir un servei digne. Perquè… com qualificaríeu la circumstància que una trentena de trens de Rodàlies hagin deixat de funcionar a diari perquè no hi ha prou maquinistes?

Continuar despullant aquelles mancances i aquelles incompetències

No és qüestió d’escalfar-nos més, ara que venen festes i que enguany seran més deslluïdes que mai. Tan deslluïdes com incertes, perquè a data d’avui, quan no sabem amb què ens trobarem demà, resulta impossible planificar què farem demà passat. Amb aquesta mateixa incertesa que vivim, des del segle passat, de no saber quan arribarà de debò el tren, des de La Sagrerina us volem traslladar els millors desitjos per a aquest Nadal i, sobretot, per a l’any que aviat encetarem. Confiem que sigui molt més engrescador i que, des d’aquesta tribuna que teniu al vostre servei puguem traslladar-vos més alegries que denúncies. Sense que això eviti que puguem continuar despullant aquelles mancances i aquelles incompetències que detectem al nostre voltant.

Bon Nadal, La Sagrera! Bon Nadal, Bona Gent!

Jordi Vilagut