20 març La Sagrera es mou per Albert Jané
El mes de novembre de l’any 1966 vam celebrar a la torre de Jaume I, de la Barceloneta, un sopar d’homenatge a Rafael Tasis i Joan Torrents, amb motiu de la publicació de la seva Història de la premsa catalana (Editorial Bruguera), una iniciativa del meu malaguanyat amic Joan Agut. Rafael Tasis hi va correspondre amb un parlament abrandat, com tots els seus, que Joan Agut va procurar amorosir davant els policies de la Brigada Social, que assistien a l’acte, i que prenien nota de tot, dient que en Tasis era un sentimental. Recordo molt bé que Rafael Tasis es va referir, amb molt d’èmfasi, als grups de comarques i de les diverses barriades de Barcelona que, d’una manera discreta, sense fer soroll, no deixaven de treballar per la causa i mantenien una incessant activitat cívica i cultural d’una gran qualitat i d’una gran eficàcia.
L’activitat associativa, cultural i cívica, de grans barris barcelonins, amb una personalitat tradicional molt definida, com Gràcia o Sants, és ben coneguda de tothom, i a tots ens omple de satisfacció i tots ens en sentim solidaris. Però no són pas dos casos excepcionals. Justament ara no em sé estar de pensar en el meu estimat amic Nicasi Camps i Pinós, recentment traspassat, un prolífic autor teatral, vinculat tota la vida al seu barri del Poblenou, que pot enorgullir-se també d’una activitat cultural indefallent i d’una gran dignitat.
En altres barris demogràficament més modestos, aquesta vida cultural sol passar més desapercebuda. Però això no vol dir que no existeixi. Una quietud aparent no exclou que alguna cosa es mogui. Per exemple, la Sagrera. Encara que no ho pugui semblar, “la Sagrera es mou”. És el que he pogut constatar no fa gaire quan els directius de l’entitat que duu aquest nom tan escaient han tingut la gentilesa, que tant valoro i agraeixo, de fer-me protagonitzar una de les seves sessions habituals. Una sessió en què la nostra llengua era el pal de paller, l’eix vertebrador de diverses actuacions lúdiques i literàries, i en què em vaig sotmetre de bon grat al severíssim interrogatori (tots fossin com aquest!) d’en Jordi Vilagut, un dels elements més conspicus de la casa. Amb el goig, afegit, de la companyia d’algunes velles i estimades coneixences: la Montserrat Bayà, durant tants anys ànima i factòtum de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i la Mercè Canela i en Joaquim Carbó, dos dels noms més importants, de primeríssima fila, de la història de la revista Cavall Fort. Dir que me’n recordaré tota la vida, d’aquella sessió, atesa la meva edat, és no dir gran cosa. Però res no em priva de dir, i és un fet cert, que la vaig viure i la recordo amb molt de goig. I encara, tornant cap a Santa Coloma amb l’amic Boix, vam poder admirar una esplèndida lluna plena. Plena? En Boix, que ens acompanyava amb el seu cotxe, el meu nebot i a mi, ens va precisar que la lluna, el ple, el feia l’endemà. Magnífic!
Doncs, el fet és aquest: la Sagrera es mou. La massificació de la ciutat, cada cop més impersonal i desproveïda de fesomia pròpia, oprimeix el cor. Com a contrapartida no podem fer sinó no quedar-nos quiets, moure’ns. Com han decidit de fer els de la Sagrera.
per Albert Jané – Institut d’Estudis Catalans
Març de 2024