05 març La Sagrera: no t’adormis!

La setmana passada ens referíem al caire vital del nostre barri. El teixit associatiu propicia que La Sagrera es manifesti constantment i mostri la seva cara polièdrica, integrada per persones amb diferents interessos però que amb la seva participació més diversa donen entitat al nostre entorn i contribueixen a fer-lo més ric, més amable i, en definitiva, millor.

No obstant això, no hauríem d’estalviar una autocrítica. Segur que moltes persones que participen en aquest ventall d’entitats que fan més visible el nostre barri convindran amb mi que, massa sovint, les cares són les mateixes. A La Sagrera hi viuen desenes de milers d’ànimes i, tanmateix, les que formen part més o menys activa de les associacions som una immensa minoria.

Sense afinitat amb l’entorn es corre el risc d’esdevenir un barri dormitori

Gosaria dir que no és aquesta una situació excepcional del nostre barri, sinó que és extrapolable a la resta dels de Barcelona i, fins i tot, de l’Àrea Metropolitana. És evident que no podem obligar, ni tan sols aspirar, a què tothom alimenti els mateixos interessos i idèntic tarannà, però sí que convindria fer una mica de reflexió i analitzar quines són les raons per les quals les entitats del barri no aconsegueixen ampliar el seu capital humà. Sobretot perquè, sense persones identificades amb l’entorn, en el nostre cas La Sagrera, es corre el risc d’esdevenir un barri dormitori; un espai on la gent hi va a parar de manera accidental amb l’únic objectiu de disposar d’un habitatge on poder recuperar-se del cansament provocat per la jornada laboral (si és que es té feina, que aquesta és una altra qüestió que, lamentablement, també ens veurem obligats en un futur no gaire llunyà a parlar-ne).

Setmanes enrere vaig saber que, a tocar de l’antic Pont del Treball, quan no era digne diguem, es construiran centenars de pisos de protecció oficial. No m’oposo a què s’habilitin habitatges per a persones amb pocs recursos ni tampoc a què La Sagrera pugui acollir a més gent i que el nostre barri es faci més gran. Tanmateix, em sembla absurd que, amb la de pisos buits que hi ha a la ciutat es contempli més construcció i no es pugui destinar aquell ampli espai a destinacions de les quals el barri es troba més necessitada: des d’equipaments socials a zones verdes.

Alguna cosa grinyola

Segurament en aquesta decisió hi ha molts altres detalls que se m’escapen, com pot ser la generació de llocs de treball en la construcció, les necessàries requalificacions que necessitarien els terrenys o la incapacitat per indemnitzar els propietaris de pisos buits per encabir les persones que acabaran ocupant aquests nous habitatges. Però alguna cosa grinyola en aquesta ciutat que segueix edificant de dia i que, si no fos pel toc de queda, veuria com continua havent-hi gent dormint al carrer de nit; que continua generant ciment mentre acumula un munt de parets nues i silencioses.

En qualsevol cas, ignoro quins seran els nostres pròxims veïns, les persones que ens acompanyaran en La Sagrera del futur. Només confio que sapiguem acollir els nouvinguts com cal i que siguem capaços d’engrescar-los perquè participin de les nostres entitats i ens ajudin a continuar fent de La Sagrera el millor barri possible. Sense oblidar-nos, això també, de mirar de motivar tots aquells que ja venen formant part de la nostra comunitat i que, per alguna raó, encara es mostren reticents a participar activament del nostre entorn i continuen veient La Sagrera com un dormitori.

Jordi Vilagut