11 gen. La Trabucada: Històries macabres.

Hi ha fets que si no fossin macabres, serien còmics, com el d’aquell cas de Mollet que explicava Joan Vinyes en el recull “Una mica d’Història”, que abans de la guerra un home acudí a l’ajuntament a dir que se li havia mort la muller, els presents li donaren el condol, però l’home insistí, que demanava que li enterressin i els edils li contestaren que aquesta no era tasca municipal.

El vidu, emprenyat, agafà a la difunta i l’assegué al balcó de casa en una cadira, assolint que, davant l’escàndol, agutzil i enterramorts se l’emportessin i li donessin cristiana sepultura.

Fa pocs dies a Màlaga, una família britànica que passava les vacances amb la iaia, la pobra velleta es va morir i, tenint ja els bitllets pel retorn, veient la clatellada i el trasbals, decidiren portar-la a l’avió amb la cadira de rodes, aguantant-li al cap dient que dormia, passant els controls com van poder i quan l’avió rodava per la pista, les hostesses van adonar-se del fet i, de propina, la resta de passatgers van tenir una demora de més de deu hores perquè el pilot va tornar a la terminal per treure’s el mort del damunt.

Fa pocs dies també, coincidint amb el tema de la iaia britànica, una jove marroquina de 24 anys, es va presentar conduint el seu cotxe al Tanatori de Tarragona, va treure del maleter un petit paquet i deixant-lo al taulell de recepció va demanar per incinerar el seu nadó que feia quatre dies havia parit mort i no s’havia trobat prou bé per portar-lo abans.

El bot de sorpresa de la recepcionista seria majúscul, tot fent-li entendre que els protocols no eren aquests, i trucar, naturalment, als mossos, que obriren una investigació, revisant ginecologicament a l’hospital a la jove i fent l’autòpsia al nadó per determinar les circumstàncies de la mort.

Tot plegat m’ha vingut a la memòria que fa més de vint anys uns amics em van demanar que els guies pels camins de la batalla de l’Ebre on volien llençar les cendres d’una familiar difunta, la qual i com a darrera voluntat demanava que les seves restes acompanyessin a les del seu germà, mort i desaparegut en aquella sagnant batalla de 1938.

Feta la feina i dinant a Gandesa emprenguérem camí de retorn a Barcelona, en arribar el conductor enfilà directament cap al Tanatori, on pretenien retornar l’urna perquè, reciclada, es pogués reaprofitar.

No sé com va acabar la cosa, quan el vehicle es va aturar davant del Tanatori, jo, prudentment, vaig baixar, acomiadant-me, i vaig tornar cap a casa agafant el metro a Marina, però m’imagino l’escena, tot i que quan els he tornat a veure, tement esclafir a riure, mai he gosat preguntar com va acabar aquell retorn de l’urna i molt menys si els hi van abonar diners per recuperar “l’envàs”.

Joan Pallarès-Personat.