19 oct. Les rebequeries. Primera part

En l’educació dels infants és més convenient

dir no en veu baixa que no pas dir sí cridant

                                               Ángel Jordán Goñi

Abans de res, estimada persona adulta que estàs llegint aquest article, m’agradaria dir-te que és normal que els infants facin rebequeries i et diré el perquè.

Els infants, durant la seva primera etapa de vida, no tenen les mateixes eines que tenim les persones adultes a l’hora de comunicar allò que senten ni de demanar allò que necessiten o que desitgen; per això, davant la sensació d’impotència que els suposa no poder-se expressar com voldrien o tot el que els suposa intentar comunicar-se amb algú i que aquest algú no els entengui o, fins i tot, quan no aconsegueixen allò que desitgen tant en un moment determinat, els provoca aquesta explosió emocional.

La nostra responsabilitat com a persones adultes és la de mantenir la calma i anar-los ensenyant, progressivament, altres maneres no violentes d’expressar les seves emocions de frustració o d’impotència.

Els hem d’anar acompanyant en el procés d’aprendre que podran aconseguir més coses si les demanen bé que si les demanen amb crits i plors.

Tingues en compte que les rebequeries formen part del procés de desenvolupament dels infants i són comportaments predicibles en l’etapa evolutiva de les criatures dels 18 mesos fins als 3-4 anys aproximadament.

Es poden evitar les rebequeries?

Doncs mira, així d’entrada i d’una manera ràpida, et diré que és difícil evitar totalment les rebequeries, però sí que et puc comentar algunes cosetes que ajuden els infants a anar disminuint, de manera gradual, tant la intensitat com la freqüència en què es produeixen.

Conèixer el motiu que provoca les rebequeries t’ajudarà a evitar-les (no totes, però la majoria sí). Avui te’n comparteixo un.

Rebequeries per captar la nostra atenció.

En alguns casos, els infants fan rebequeries perquè no perceben que els fem cas i fan qualsevol cosa per captar la nostra atenció i ells, que en saben molt, han aprés que si fan una rebequeria estem per ells.

Això es pot anar evitant si ens acostumem a fer  cas a l’infant quan es troba fent activitats “silencioses”. Per exemple, si està jugant tranquil·lament al menjador o a la seva habitació, podem comentar-li que ens encanta veure que està jugant tan bé i, fins i tot, li podem fer un petó. Això demostra a l’infant que és visible per a nosaltres, que no necessita fer res per captar la nostra atenció i que valorem allò que fa; en definitiva, li demostrem que és una persona molt important per a nosaltres.

Si no ho fem així, i només li fem cas quan fa una rebequeria, l’infant va aprenent que si vol captar la nostra atenció (encara que ens enfadem amb ell) ha de fer una malifeta o una rebequeria.

Recordes allò que s’ha dit tants cops que l’important és que parlin de tu, sigui en positiu o en negatiu, però que en parlin? Amb els infants passa el mateix, ells volen la nostra atenció i si no l’obtenen habitualment, faran el que sigui per captar-la.

Janet Recasens