09 nov. Les rebequeries. Segona part

Tots els infants són uns artistes perquè creuen cegament en el seu propi talent, el motiu d’això és que no tenen cap por a equivocar-se… fins que el sistema els va ensenyant, a poc a poc, que l’error existeix i que se n’han d’avergonyir.

Ken Robinson

Què fer davant d’una rebequeria infantil.

En primer lloc, mantenir la calma. Ja sé que és una cosa difícil de fer i més si tenim en compte que la majoria de vegades les rebequeries succeeixen quan tots nosaltres estem cansats, en un lloc públic o en un dinar familiar amb avis, tiets…

Però ho hem de fer, perquè si nosaltres, que som les persones adultes i, per tant, les que hauríem de predicar amb l’exemple, també ens descontrolem, tot plegat acabarà força malament i l’infant entendrà que aquesta és la manera «normal» de comunicar-se.

Nosaltres som les persones responsables d’ensenyar als infants a gestionar les seves emocions, tal com els ensenyem a menjar bé, a caminar, vestir-se o anar en bicicleta. Si quan la criatura fa una rebequeria i nosaltres reaccionem amb crits, angoixa o nervis, no li estem donant ni eines ni recursos adequats perquè vagi aprenent que fent rebequeries no és la manera d’aconseguir les coses.

Així, doncs, que davant d’una rebequeria hem de mantenir la calma, respirar fons i acompanyar l’infant en silenci.

Aquest és el nostre rol més important davant d’una rebequeria, acompanyar en silenci, i sobretot, NO IGNORAR la criatura, perquè quan l’ignorem, li estem dient d’una manera no verbal que ens importa un rave el que ella sent, que allò que està sentint no ens interessa gens ni mica i que no som al seu costat. Els infants, en aquesta etapa, són molt receptius al llenguatge no verbal, perquè encara no tenen massa domini de la comprensió i l’expressió oral.

Sempre que sigui possible, seu a terra i procura quedar-te a una alçada en què ell pugui veure la teva mirada que serà tranquil·la i comprensiva. És important que pugueu estar al mateix nivell.

Quan som al seu costat, li estem demostrant que, malgrat que estigui expressant la seva ràbia d’aquella manera que no ens agrada, nosaltres l’estimem igualment i som al seu costat per a acompanyar-lo durant un moment tan angoixant per a ell.

També és molt important vigilar que l’infant (que en aquests instants està fora de control) no prengui mal ni faci mal als altres. Si es troba en un espai on pot prendre mal, el que haurem de fer és apartar-lo d’allà i portar-lo a un lloc on pugui estar segur; nosaltres continuarem al seu costat, però sense actuar (només intervindrem quan hi hagi algun risc per a l’infant).

Durant la rebequeria no intentis parlar amb ell ni donar-li cap mena d’explicació. Seria inútil. De fet, també passa entre els adults. Normalment és molt complicat poder raonar amb una persona que està molt enfadada i fora de si. Només podrem parlar-hi quan el foc de la rebequeria s’apagui. Hem de deixar que tregui fora aquesta ràbia que sent.

I és que, tot i que a nosaltres ens sembli que no s’acabaran mai, les rebequeries tenen un temps limitat i, quan finalitzen és el moment de parlar amb la criatura i explicar-li que amb crits, plors i trompades, no és la millor manera d’aconseguir res.

Si ella vol, abraça-la; però només si ella vol, si no, no. Respecta el seu espai. Si és un nadó pots asseure’l a la teva falda i des d’allà abraçar-lo. Espera que es vagi calmant. Quan es calmi, en parleu.

Quan el meu fill era petit i feia una rebequeria jo deia que era com un llumí. Al principi hi ha una forta foguerada, després de la qual hi ha una flama més estable i tranquil·la, fins que finalment s’apaga.

Quan això passi, és el moment de parlar-hi. Digues-li, amb veu tranquil·la i paraules senzilles, que l’entens, que saps perfectament que en aquells moments tenia motius per a enfadar-se, però no per a reaccionar així, que d’aquesta manera no s’aconsegueix res de bo.

Per exemple, «Oriol, entenc perfectament que estaves molt bé jugant a la placeta amb els teus amics i que no volies marxar cap a casa. Però, havíem de venir cap a casa per a banyar-nos i sopar. No ens podem quedar a sopar i a dormir a la placeta, oi?». Acaba amb un somriure i una carícia o una abraçada i un petó.

Digues-li que l’estimes molt i que és molt important per a tu. No cal parlar-ne més si és que ell no ho demana.

Janet Recasens