27 jul. L’exposició

La Cèlia seu abatuda davant del cavallet amb el quadre de tons liles a mig acabar. A hores d’ara ja el pintaria de negre, tot negre. No es pot concentrar, mil històries li volten pel cap. Des que ha començat a dedicar-se seriosament a la pintura, no hi ha dia que impediments inusitats no s’interposin entre ella i el seu art.

Avui ha buscat per tot arreu la imatge en què s’inspirava per fer el paisatge de cerfull florit i de roques calcàries que, mimèticament, agafen el color de les plantes. No el troba per enlloc. Està sola al taller. Ahir li va passar el mateix i, la setmana passada, quan intentava enllestir la marina amb tonalitats de blau, li va desaparèixer el tub de pintura. Es va passar estones i estones buscant-lo, va escorcollar tots els racons. Després de diversos intents abandonà l’esbós. Avui, també, deixarà inacabat el paisatge de les roques liles.

El cap li bull i li venen a la memòria moments punyents, allunyats en el temps, en els quals la mare li repetia, una i mil vegades, que havia estat una desgràcia tenir-la per filla, que era poc agraciada i que dibuixar era una pèrdua de temps. La Cèlia s’ entossudia i es rebel·lava. Pintava sobre qualsevol superfície; quan la mare ho descobria li llançava totes les pintures a les escombraries. La seva amiga de l’ànima, la Mercè, l’encoratjava a no cedir i a enfrontar-se a la imposició absurda de la mare, però la noia no es veia amb força i va anar claudicant, deixant per més endavant la seva afició.

La mare ja fa temps que és morta. Ara la Cèlia pinta i l’han animada que prepari una exposició, ja que té un bon recull de quadres dignes de ser mostrats, n’hi falten cinc o sis per poder acabar la col·lecció. Ara, creu que li serà impossible dur-ho a bon terme, algun encanteri o bruixeria li ho impedeix. S’asseu i mira de reüll les obres inacabades i sense vida. Té el pressentiment que lluita contra una força invisible, la qual no pot controlar. Recorda amb sofriment que, quan era petita, aquesta energia nefasta, la dominava inexorablement.

Pensa en la Mercè, com li agradaria que fos al seu costat! Torna a sentir el dolor per la mort prematura de l’amiga. Un càncer se la va endur massa aviat i la Cèlia va quedar desemparada. El sofriment per l’amiga estimada només el mitiga el pas del temps, però les cicatrius queden.

L’endemà al matí es desperta més animosa, la quimera li ha marxat, almenys de moment, i se sent disposada a tirar endavant la seva obra.

És un diumenge clar i lluminós, agafa la màquina de retratar i s’enfila per un camí costerut de les muntanyes properes a casa seva, amb la intenció de fotografiar paisatges que la inspirin. S’ho passa bé, molt bé, ja s’imagina els quadres acabats, plens de matisos amb impressions fugitives, acolorits i desdibuixats a causa de la mobilitat que reben de la llum.

Ha pres moltes instantànies, guarda la càmera a la motxilla i torna cap a casa.

Es proposa passar tota la tarda fent esbossos de nous projectes. Però la màquina amb les fotografies preses no és enlloc. La busca per tots els racons, desfà el camí del matí, i busca amb neguit la càmera desapareguda. Tot és en va. No la troba enlloc.

Camina amb ràbia fins al cim de la muntanya i un cop allí crida amb veu de nena primer i de dona després: “Maaare, deixaaa’m en paaau”! I un plor profund i sostingut li brolla del cor. Plora fins asfixiar les penes que la turmenten.

Li sembla que no està sola, sent el tacte amorós d’una mà a l’espatlla. Aquesta carícia l’acompanya de retorn a casa, camina sense pausa. En arribar al cancell de la porta, darrera d’un test, hi veu la càmera perduda. S’acarona la galta amb la superfície suau i freda de la màquina i percep un lleu xiuxiueig de paraules d’ànims i consol. Recorda la veu de l’amiga.

Entra a l’estudi, encén espelmes i encens. L’ambient s’embolcalla de suaus fragàncies. I es posa a pintar.

Elena Bigas