14 des. L’Hospital de la Vall
Aquella fugida inesperada l’havia portat a la Vall d’Ora. L’instint havia conduït l’Anna Maria Janer a acceptar de pujar a aquell carro, que s’havia allunyat de Solsona a una velocitat tan inusitada que havia deixat exhausts els muls. La monja no havia preguntat, espantada com havia quedat després del capítol viscut al bisbat. L’home que l’havia recollida tampoc no articulà paraula en tot el viatge, malgrat que de tant en tant es tombava per assegurar-se que la religiosa estava bé i mirava d’estrafer un somriure.
Havien fet cap al mas Pujol, una casa immensa situada gairebé al capdavall de tota aquella vall llargaruda i solcada per l’Aigua d’Ora. Una dona jove i cepada els esperava a la porta i mirà amb estranyesa la germana.
-D’on carai vens? –demanà la masovera, com ignorant que el seu marit havia anat a ciutat a vendre ous i verdures.
Potser per la retòrica de la pregunta, l’home no respongué i es limità a ajudar la Janer a davallar del carro per, tot seguit, aconduir els animals al corral. La monja, incòmoda, es presentà i provà d’explicar com s’havien esdevingut els fets a ciutat.
-No en traurem res de bo d’aquests dies, germana –se sincerà la Rosa-. Entre tots ens mataran.
-Aquí, si més no, deveu estar tranquils… –feu la cerverina.
-Ca! No us equivoqueu, germana. Aquestes contrades estan preses pels carlins. No hi ha dia que no treguin el nas per aquí mirant què poden arrabassar-nos.
-Exagerada… –mussità el Vador, que havia tornat d’acomboiar el bestiar.
-Que has de dir tu… –reaccionà ella aïrada i despectiva, tot exhibint com era la convivència matrimonial d’aquells masovers.
-En qualsevol cas –provà l’Anna Maria de conciliar la parella-, esteu en un lloc magnífic: aquestes muntanyes, aquest riu tan viu…
-Fixeu-vos! –la tallà el Vador, tot assenyalant cap a un punt enmig de la cinglera-. El veieu allà?
La Janer s’esforçà a trobar el que volia mostrar-li el pagès. Els seus esforços foren en va.
-Ara s’ha amagat –justificà l’home-. Allà dalt, a la balma del xalet, sempre n’hi sol haver algun de carlí…
-Deixa tranquil·la la germana –l’amonestà la seva muller-. Amb prou feines es distingeix la balma des d’aquí… Acompanyeu-me, que deveu estar esvaïda.
Certament, la monja començava a sentir-se defallida, després d’hores sense haver menjat i del neguit que li havia tocat viure aquella jornada. Un cop a dins, i mentre la Rosa li preparava una truita, la monja la posà al corrent d’on venia i a què havia dedicat els seus dies.
-Ens aniria bé que us quedéssiu aquí, germana –li digué la masovera-: Tenim canalla a la vall que no sap ni llegir ni escriure.
-Bé, no em desagradaria reprendre la meva tasca com a docent. Tanmateix…
El punt d’inflexió de la monja feu que la dona del Pujol desviés els ulls de la paella i es fixés en l’Anna Maria.
-M’he compromès a fer-me càrrec dels hospitals carlins –revelà a la fi.
A la Rosa li caigué la forquilla al terra; un detall que passà desapercebut a la monja davant la irrupció sobtada a la cuina d’en Vador i de la seva inesperada intervenció:
-No cal que us allunyeu gaire d’aquí, doncs, perquè de ferits per guarir no us en faltaran…
Fragment de L’Hospital de la Vall. Edicions Témenos. 2021
Jordi Vilagut