19 set. Montserrat
Que Caritas destini prop de 400 milions de euros, el 71% aportats per butxaques privades, a l’assistència dels necessitats no només no és notícia, sinó que estalvia a l’estat gairebé els diners que destina a un ministeri com al de Universitats, o el d’Igualtat, que són els que menys reben.
Les institucions religioses només acaparen l’atenció dels mitjans per rebre crítiques, la resta del temps omplen els espais amb altres déus, sobretot el futbol i les frivolitats gens edificants dels famosets i el diner.
Aquesta setmana, molts de puntetes, tots han informat de l’elecció en procés democràtic i transparent per part de la comunitat, del nou abat de Montserrat, és a dir, una cosa tant insòlita en la societat postmoderna, que comparada seria que els treballadors de la fàbrica escollissin per votació qui ha de ser el director, i això allà ja ho van inventar fa segles…
El nou abat, el Pare Manel Gasch, nascut a Barcelona el 1970, és advocat i al poc de llicenciar-se va entrar de novici a Montserrat fa vint-i-cinc anys i deu que era el majordom, que en una empresa equivaldria al director econòmic.
Alguns mitjans, a part de la notícia, han especulat sobre el perfil del nou abat, no entrarem en prediccions de futur, l’abat de Montserrat és molt important per a milers de catalans, Montserrat no és només una muntanya, un monestir o una Marededéu, és un referent. L’abat de Montserrat és un abat mitrat, o sigui, amb mitra, com un bisbe, perquè en certa manera és, amb tot el respecte per els altres prelats, el bisbe de Catalunya.
Montserrat sempre ha estat lloc de peregrinatge, però l’arribada del ferrocarril als peus de la muntanya la dècada de 1860 i la del cremallera inaugurat el 1892, va permetre el que fins aleshores era un feixuc i llarg viatge, que no tothom podia fer, fos un indret accessible per anar i tornar en un sol dia des d’un ampli ventall de comarques catalanes, viatge que qualsevol podia permetre’s, almenys, un cop a la vida.
A la Sagrera també hi anaven, no només particulars, sinó col·lectivament, ho feien en entitats, grups de veïns, grups de carrer que a part de la festa, del sant de barri, feien alguna excursió i Montserrat era un destí habitual. A la Parròquia de Crist Rei, beneïda el 1932, ja hi anaren abans de la guerra, tornarien a partir de 1942, quan el Casal Parroquial s’anomenava Montserrat.
La gent de Crist Rei en la dècada dels cinquanta, va arribar a noliejar un tren sencer especial per anar-hi, però l’accident i tancament del cremallera de 1953 a 1999 va aconsellar el viatge col·lectiu en autocar, eren temps que el vehicle et deixava a la mateixa porta del monestir. Avui i a nivell arxiprestal, es continua fent el romiatge cada mes de desembre, també altres entitats acudeixen a la Santa Muntanya amb motiu d’alguna celebració.
La pandèmia ha afectat el número de visites, 2.750.000 l’any 2019, però les despeses per mantenir una infraestructura tant potent, amb tantes coses que no es veuen, com dispensari, depuradora, neteja, vigilància, aigua, reparacions, han continuat funcionant aliens a la situació. Com a majordom el Pare Gasch ha tingut de fer mans i mànigues per compensar la baixada d’ingressos, experiència en gestió no li falta, ni abans, ni ara com a abat, la seva vida difícilment podrà ser un silenciós retir monacal.
Joan Pallarès-Personat