11 gen. Nits d’amistat i de somniar el futur

Los amigos de siempre
Se alejan y se pierden
Para volverse a encontrar,
En el mismo lugar
En sublime armonía
Compartiendo emociones

Gato Pérez

Era la Nit de Reis del 5 de gener del 1985 i a Barcelona feia molt de fred. Era un dia màgic, eren joves i res les impedia sortir, deixar per unes hores els seus barris obrers i endinsar-se en el cor de la ciutat: les Rambles i els seus voltants. L’Eulàlia va quedar amb la Rosalia al vespre i juntes van tombar una bona estona pel carrer fins que van decidir entrar a prendre una sangria i unes tapes de formatge a L’Ovella negra, una taverna molt popular i on es trobaven molt grups, com succeïa també amb l’Agüelo. Eren racons per passar estones molt agradables, amb bona companyia i explicar-se la vida. Tot just les dues amigues tenien poc més de 20 anys i encara que una, la Rosalia, ja havia tirat pel dret i s’havia fet funcionària a la Generalitat, l’altra treballava de valent per pagar-se els estudis i dedicar-se a la seva vocació, el periodisme.

En arribar la mitja nit van sortir de nou al carrer, la precipitació d’aigua neu s’havia intensificat, igual que el fred, però elles van ser valentes i van decidir apropar-se a la sala Zeleste, ubicada al carrer de l’Argenteria (llavors Plateria), un local que va ser un centre neuràlgic del moviment de música laietana i de la contracultura de Barcelona als anys setanta del segle XX. L’Eulàlia tenia un carnet d’estudiant en pràctiques que realitzava a El Noticiero Universal, on no cobrava, però almenys aquests documents li permetien moure’s per alguns indrets sense haver de pagar entrades. Ho aprofitava tant com podia i aquella Nit de Reis hi havia un concert del Gato Pérez a Zeleste. Va convèncer a la Rosalia i van marxar cap allà. El local estava ple de gom a gom, el fum del tabac envaïa tot l’espai, hi havia qui bevia, hi havia qui ballava, hi havia qui cantava… Fins que avançada la nit, i un cop acabada l’actuació, la sala es va anar buidant.

Mentre els músics recollien i el local s’anava quedant solitari, l’Eulàlia i la Rosalia pensaven què feien, cap on tiraven. Deurien ser les quatre o cinc de la matinada d’un festiu, dies en què el transport públic començava a funcionar més tard. La Rosalia intentava convèncer a l’Eulàlia de marxar i cridar un taxi, que pagat entre les dues els hi sortiria només una mica més car que el bitllet del metro, però a aquesta última li semblava una despesa innecessària. Mentre discutien, un noi, el Ricard, es va apropar a l’Eulàlia per demanar-li una cigarreta, un gest que evidentment va ser una manera d’entrar en conversa. Tot i que cada vegada hi havia menys persones a la sala, van poder parlar una estona, es van caure bé i es van intercanviar els números de telèfon.

Ja de nou al carrer les dues amigues van enfilar el barri gòtic en direcció a una parada de metro de la línia 1, la vermella, de Plaça Catalunya. Com era d’esperar, l’accés encara estava tancat. La Rosalia no va poder aconseguir que l’Eulàlia assumís part del taxi i es van seure a baix de tot de les escales per on s’entrava al Metro amb l’objectiu d’aixoplugar-se de la neu que en aquells instants queia sobre Barcelona. No podien evitar mullar-se del tot, però estaven escalfades per l’emoció del concert, la descoberta del Ricard, les cançons del Gato Pérez i la màgia de la Nit de Reis.

Aquell 6 de gener, mentre l’Eulàlia dinava va sonar el telèfon; era el Ricard. Va estar molt contenta d’aquella trucada i van quedar en trobar-se aquell vespre mateix al Julivert Meu, una altra taverna, a tocar de la Font de Canaletes. Van començar per una sangria i van continuar amb un panet de pagès amb tomàquet i un tros de riquíssima llonganissa seca. Mentre menjaven i bevien es van anar confiant els seus somnis i desitjos. El Ricard era pintor i tot i que encara no podia viure de les seves creacions artístiques lluitava per aconseguir-ho, mentre que l’Eulàlia tenia moltes ganes de dedicar-se al periodisme i deixar de fer totes les altres feines que res hi tenien a veure, però que li garantien la subsistència.

Eren anys en què el Ricard i l’Eulàlia tenien molt encara per fer. Cadascú seguia la seva vida, però va sorgir entre ells una bona amistat i molt sovint quedaven per compartir nits en locals i pensions del barri gòtic fins que l’Eulàlia va abandonar Barcelona i va marxar a Ses Illes on li van oferir una feina com a periodista. Vet aquí que poc després el Ricard s’enamoraria d’una noia de Tenerife i va deixar també la ciutat comtal per instal·lar-se amb ella a les Illes Canàries.

Així que l’artista i la periodista, lluny de la ciutat on s’havien conegut, cadascú a la seva illa, es van acabar perdent la pista fins que un dia, al cap d’uns anys, l’Eulàlia i la Rosalia passejant pel nucli antic de Barcelona van anar a parar a la Plaça de Sant Josep Oriol. Era un dissabte al vespre i hi havia la Mostra d’Art dels Pintors del Pi dels caps de setmana. Tombant per allí l’Eulàlia va sentir una veu que li resultava coneguda. De seguida va pensar amb el Ricard, ja que fins que va marxar a les Canàries sempre havia viscut al carrer del Pi, al costat d’aquella placeta on desitjava poder-hi tenir un lloc.

Va recular una mica, va mirar amb atenció entre les nombroses persones que hi havia per allí i li va semblar veure un noi una mica més gran, més plenet, però molt similar al Ricard. Es va apropar i, efectivament, era ell que estava parlant amb uns clients. Quan els va acomiadar es va adonar de la visita sorpresa. Van xerrar molta estona i l’Eulàlia va ser molt feliç de veure que el Ricard podia viure de les seves pintures, en un moment en què ella havia pogut començar a guanyar-se la vida amb el periodisme. L’Eulàlia va decidir comprar-li un quadre, que pràcticament li va regalar. Aquella pintura, una dona i un home amb els cossos frec a frec, abraçant-se i besant-se dolçament mentre de les ales d’ell un sol empren el vol, encara l’acompanya a dia d’avui, malgrat els nombrosos canvis de pis.

El retorn del Ricard a Barcelona va propiciar que l’Eulàlia, sempre que s’escapava a aquesta ciutat, i per poc que pogués, si era dissabte o diumenge, s’apropés a la Plaça de Sant Josep Oriol, a veure si estava el seu amic i va ser una acció que va tenir oportunitat de dur-la a terme i gaudir-la durant molt de temps. Però un dia es va adonar que la seva parada no hi era; va pensar que es tractava d’un fet puntual, anava ràpid i no li va donar més importància. No li va començar a semblar rar fins que aquesta absència es va produir un parell de cops més. La tercera vegada va preguntar pel Ricard a un senyor d’una parada pròxima i aquest li va respondre que feia tot just un any que havia mort.

L’Eulàlia va telefonar de seguida a la Rosalia per comentar-li la trista notícia, necessitava compartir-ho amb algú de confiança. Durant un temps li resultava molt difícil passar per aquella zona i entendre que el seu amic no hi seria mai més, però mirava el Bar del Pi, on tantes vegades s’havien trobat els primers anys de la seva amistat i recordava els somnis que compartien, la il·lusió amb què es miraven i com brindaven pels respectius projectes, els malabarismes que havien de fer perquè realment tot fos possible, però amb una gran força vital per anar sempre endavant.

Sovint quan els seus pensaments arribaven a aquest punt, era quan la Eulàlia, mentre es notava els ulls una mica ennuvolats per l’emoció, sentia en el seu interior el ressò de la veu del seu amic, les seves paraules sempre dolces i amistoses; revivia la seva descoberta aquella nit màgica de Reis a Zeleste, enguany ha fet 36 anys, al ritme de la música en directe de Gato Pérez, en una sala mítica, i en una Barcelona preolímpica impregnada de duresa, però alhora d’esperança, de joventut i de complicitats inoblidables amb éssers molts estimats i admirats com el Ricard, gent que t’il·lumina la vida en una etapa on “…tot està per fer i tot és possible” (Miquel Martí i Pol). Amb aquell record, l’Eulàlia dirigia sempre la vista cap al sol i alçava de nou el vol per assolir i brindar-li nous somnis al seu amic artista pintor.

Cinta S. Bellmunt