27 ag. No és el mateix ser un viatger que fer el turista
La paraula foraster era corrent fa uns anys. Al carrer no estranyava en preguntar una adreça escoltar a l’interrogat que la ignorava contestar “Perdoni, sóc foraster”. Als pobles no només hi havia la divisió entre locals i forasters, sinó la subdivisió “forasters de fora” i coses que estaven vetades als forasters.
Avui mentre uns clamen “volem acollir” altres pinten “turist go home” a les parets: uns s’entesten en protegir i santificar al “mantero” il·legal que rebenta al comerciant que amb els seus impostos sosté mig hospital, altres endimonien i estigmatitzen al qui ve amb la cartera plena i compra a dues mans i sosté l’altre mig hospital.
Quan Barcelona s’avorria i picava de mans cada vespre als balcons, molt il·lusos deien que el futur seria diferent, ara se n’adonen que el futur ha estat diferent: pitjor, naturalment. Acaba el mes d’agost i llegeixo que per cada barceloní venen 4,80 turistes, és la vintena població europea més massificada, pràcticament el doble que Sevilla (2,9) o Madrid (2,8) i l’article parla d’Albarracin, amb més de 23 visitants per barba.
Al rànquing no hi veig Rupit, que per 279 veïns, declara uns 150.000 visitants a l’any, així depassaria els 537 turistes per persona, xifra que a Barcelona se li pot assemblar als voltants de la Sagrada Família, Parc Güell, la Rambla, el Gòtic i, sovint, els viatges en autobús.
Quan acabava de llegir l’article sobre els turistes per barba me n’arriba un altre dient que Barcelona es la capital mundial del turisme de gestació, aquest més discret i silenciós, sense botigues de castanyoles i bufandes del Barça, però que té tres-centes clíniques a la ciutat i no totes a la part alta.
Em semblen moltes clíniques i faig una capbussada per internet a veure com està el tema i descobreixo al costat de casa un món que desconeixia, veig que fins en tenim aquí, a La Sagrera. Ja m’estranyava que tants guiris com veig darrerament vinguessin per les obres del tren o el pont d’en Calatrava, aquests van, com un indiana Jones, a la cerca de l’òvul perdut.
El turisme, econòmicament, és un benefici, és bo, però un país o una població que en depengui exclusivament corre massa risc i no es mestressa de casa seva. Hi ha moltes menes de turismes, alguns perversos, com el del joc, el sexual, el turisme negre de visitar zones assolades per una guerra o un desastre… però sovint la perversió està en el traficant de turistes.
Ser turista és fàcil, ser un bon turista no. Hi ha una diferència fonamental entre un turista i un viatger. Per a un viatger, el viatge és ell, descobreix, es confon amb l’entorn, no l’importa tant a on va com que hi va i tant li fa qui ho sàpiga perquè el viatge és seu i ell és l’amo i gestor dels seus passos i de les seves emocions.
Un turista va a on van els altres, un lloc on no hi va ningú no té cap interès; més que estar a un lloc, cal que se sàpiga que hi era. Cal la fotografia, sense càmeres no hi hauria turistes, no busquen emocions, sinó fotos, en el fons el turista és un exhibicionista i pateix el mateix drama que un artista de l’espectacle: sense públic no són res.