06 jul. Nuesa

Cada estiu, almenys mitja dotzena de vegades, escolto gent que parla sobre la nuesa, si banyar-se amb la roba adient o despullat, també de si cal separar a les platges els que es banyen o prenen el sol amb roba o sense, o a les piscines on és el límit, especialment femení, de mostrar o no els pits.

Confesso que hi ha opinions prou convincents en els dos sentits, persones que saben argumentar molt bé la seva postura i gent que perd el fil a la segona paraula, però tots, nudistes o coberts, que alguns anomenen tèxtils, sempre acaben invocant la llibertat.

Curiosament, fa uns dies, una persona declaradament nudista practicant, a la llibertat hi afegia l’estètica del cos humà, remarcava la joia de contemplar cossos nus gaudint del bany i del sol, veritable contradicció doncs el nudisme veritable està a viure la nuesa amb tota naturalitat, no com una desfilada de models i, molt menys, contemplant la intimitat aliena.

La llibertat per a banyar-se nu va costar molt i avui encara es veu limitada a determinades àrees, les pautes socials imposen normes que a vegades no tenen més raó de ser que per tradició o costum, conductes que en unes societats són escandaloses, en d’altres són normals, pels carrers del barri fa molts anys que és normal veure dues persones que s’estimen, agafades o fent-se un petó, fa menys temps que hem tendit a normalitzar aquesta conducta en persones del mateix sexe, homes o dones, quan fa poc hauria estat impactant.

El mateix passa amb el cos, avui és ben fàcil veure una jove de setanta anys amb una faldilla curta o pantalonets que ni als quinze ni als quaranta s’hauria atrevit a posar, qualsevol pare o mare compra roba als fills que ells no s’haurien posat mai, a occident els costums i les normes socials s’han relaxat molt, avui ser purità és una opció, respectable per descomptat, però no una obligació.

L’hàbit no fa el monjo, vestit o despullat, la platja o la piscina és un espai públic, el que cal és civisme, saber que els límits de la llibertat de qualsevol persona estan en la frontera dels drets de qualsevol altre, la convivència és un encaix i el respecte l’única condició.

Existeix el pudor? No deixa de ser curiós que d’infants no tenim cap mena d’escrúpol en mostrar-nos nus, és a mesura que creixem que a poc a poc ens fem més vergonyosos a mostrar-nos, el mateix passa en el riure, en el fet de plorar, en mostrar els sentiments, o en perdonar quan ens ofenen. Potser no és tan dolent créixer contingudament…

Joan Pallarès-Personat