23 jul. Pantalles
Que complicada que deuria ser la vida en el passat quan no hi havia mòbils amb pantalla i per a què deurien servir aquells primers aparells, si tampoc no en tenien? Pantalla, diuen, es un mot d’origen català, pàmpol i ventalla, que compartim amb el castellà i gallec, mentre a d’altres idiomes té noms diferents.
Dino amb una colla d’amics, al meu costat el jutge de pau i pagès que a més és tot un filòsof del sentit comú. Tots parlem, a l’extrem de la taula els dos més joves del grup, el fill d’un amic que sempre ha vingut amb els pares i ara amb la seva xicota, és de fotografia: la taula llarga, tots parlant i la parella jove al final, cadascú dels dos mirant la pantalla del seu mòbil.
Li ho faig notar, l’amic em diu que hi ha parelles que fins s’envien WhatsApps estant un al costat de l’altre. Ens hem begut l’enteniment? No sabem relacionar-nos sense mòbil?
A la parada del bus una noia es queixa perquè ha passat de llarg sense aturar-se quan ella mirava absorta la pantalla. Amb una mà a la corretja i l’altre al mòbil passegen al gos mirant la pantalla, un animal que porten al psicòleg de mascotes perquè té problemes de solitud, o, fa pocs dies, al bus, una mare xerra que xerra, amb auriculars posats i bavejant la pantalleta, absenta, abduïda, abstracte, abstinguda i la criatura fent-s’ho amb tots els avis i àvies de l’autobús, rient i buscant complicitats amb les persones que li dedicaven l’atenció que la seva mare, desnaturalitzada, li negava.
No només són els joves als bancs dels parcs públics, colles d’adults a la terrassa d’un bar, pares i mares, avis també, embadalits rere la pantalla del cel·lular i les criatures sense tutela ni fre, al seu aire. Si tot plegat passa amb una pantalla que fa uns 16×8 centímetres, que no passarà a casa, davant d’un televisor de 50 polsades?
Així no es estrany que les criatures, amb deu anys, reivindiquin el seu terminal, el seu dret a telèfon amb pantalla, videojocs, sèries i xarxes socials, al cap i a la fi el seu aprenentatge, la imitació dels adults, ha estat fonamentat sobre unes bases tant delicades com el cristall líquid en que s’emmirallen els seus pares.
També aquesta setmana, fent-la petar en un cafè amb un grupet d’amics coetanis, d’aquells amics de tota la vida, va sorgir a la conversa de com passàvem les estones quan estàvem amb els néts i les nétes que teníem, tots d’edats entre les primeres classes de primària i el final de la ESO i la sorpresa va ser la coincidència unànime dels quatre: o apagàvem el mòbil o el posàvem en pausa, cap companyia de telefonia tenia dret a fer-nos perdre el goig d’un somriure dels néts.