01 maig Pont del Treball, març del 2005

A la dècada dels 70, el Pont del Treball no tenia cognom i sí, en canvi, una etiqueta de perill. Els qui érem canalla, fins i tot els adolescents, temien travessar aquella passarel·la sobre la via del tren que unia La Sagrera amb la Verneda. I és que, al capdavall del pont, a la banda mar, hi havia La Perona, un conjunt de barraques aixecat el 1947 coincidint amb la visita d’Eva Duarte de Perón (d’aquí el sexista nom acceptat a l’època) on hi malvivien milers de persones, moltes de les quals patien l’estigma que en aquells temps sofria l’ètnia gitana. Les males experiències viscudes per alguns s’escampaven amb facilitat pel barri i, els més joves, procuraven evitar freqüentar la zona, especialment així que el sol havia fugit, perquè la il·luminació del pont tampoc no era precisament espectacular. Si havien de travessar-lo al vespre, miraven de fer-se acompanyar per un adult. A mitjans dels 80, en quedà un petit reducte que va resistir fins al 1989, quan s’hi va construir el parc de Sant Martí. El 2008, algú a la Casa Gran volgué reblar el clau i matisar la denominació de la infraestructura, considerant que aquell nom resultava sospitós i proposà imbuir-lo de consideració tot fent-lo acompanyar d’un adjectiu. Fou llavors quan aquest testimoni de l’evolució ferroviària al nostre barri passà a anomenar-se Pont del Treball Digne. El que potser ja no resulta tan digne és l’evolució que ha pogut veure aquesta instal·lació de les obres ferroviàries que fa anys havien d’haver portat l’alta velocitat a La Sagrera.
Començat a edificar-se el setembre del 1921, a principis del 2012, el vell pont era enderrocat mentre un centenar de metres més enllà, a tocar de la Bostik, se’n traçava un de nou i més sinuós. L’espera del tren d’alta velocitat continua sent indigna.

Jordi Vilagut