01 març Puigmal: el de tants noms
He fet altres cims durant els anys que m’ha estat possible, però tot i haver visitat Núria en diverses ocasions, mai se’m va ocórrer, ni vaig trobar ningú que volgués apropar-se al Puigmal.
Alguns estius, pel cantó de la Cerdanya, ara francesa, he visitat alguns poblets, sense informació turística, només pel plaer de descobrir. Un d’ells em va plaure més que els altres i es va convertir en el meu predilecte: Err. Pels seus carrerons, orientats a les muntanyes del Puigmal, hi ha diversos cartells informatius, amb fotografies, de llocs d’interès del poble: d’una font, de les dues esglésies i del camí que seguiren en la Segona Guerra Mundial molts dels jueus que escapaven de la persecució nazi, direcció a Núria, a Ribes… Vaig imaginar que durant altres guerres, el camí s’havia fet a la inversa: de Núria a França.
No en vaig tenir prou de saber-ho, em va semblar un indret valuós, pel que havia representat pel patiment de tants humans. Escapar de la crueltat, buscar acolliment en indrets desconeguts… Com devia ser aquell camí? Em va envoltar una inquietud per conèixe’l. I sabia que no em seria possible, perquè les condicions físiques meves han canviat força, ja fa anys.
Si no m’era possible fer el cent per cent, faria el “meu” camí, fins on pogués.
En el mapa, vaig trobar altres “petits Puigmals”: Puigmal de Llo, Puigmal d’Err, Puigmal petit, Puigmal del Segre… I l’estiu següent vaig enfilar la carretera que condueix a una estació d’esquí, actualment tancada, i que continua fins trobar una barrera on és obligat deixar el cotxe. Vaig continuar a peu seguint un regueró d’aigua. La vista se me n’anava sovint per les carenes més altes, on planejaven núvols que poc a poc van anar augmentant. A més de l’aigua, sobresortien del terra trossos de pissarra amb vetes d’òxid ferrós, que em van atraure una bona estona, igual que em fascinen plantes, flors i arbres.
Vaig haver de fer una pausa ben aviat i acomiadar-me de la immensitat del conjunt de cims, ja més amagats darrera la nuvolada. Una paraula em ressonava a dintre: llibertat… llibertat… Tal com ens relaten els petits cartells informatius d’Err: “Camins de llibertat”. És molt important la llibertat pels perseguits, però hi ha una altra llibertat molt important: la interior, per no estar sotmesos a idees d’altri, que no són nostres. I per saber respectar la llibertat dels altres, sempre que no vulguin imposar-nos el seu pensament.
De tornada, les muntanyes havien desaparegut entre núvols i boires. Plovisquejava. De sobte se m’acudí: quin Puigmal havia vist? Tants cims… tants noms… Tant li feia, vaig pensar; tots formaven part del mateix: el gran Puigmal.
Núria Serra