02 nov. Què vull dir quan dic que estic bé?

Quan em pregunten com estic, generalment, responc que bé amb un somriure. La meva mare es molesta, perquè diu que li trec importància al que em passa o només em queixo amb els de casa.

No és ben bé així. En realitat és una resposta sincera, si valoro la meva situació en general i des del punt de vista de les meves prioritats.

Des que em van operar el 2 de setembre, han sorgit un seguit de complicacions que estan fent aquesta recuperació molt feixuga i preocupant. Resumint, al mes de l’operació, que havia anat bé, vaig patir dues fortes hemorràgies, que em van fer passar novament pel quiròfan. Des d’aleshores tinc una anèmia considerable i els valors de la meva sang estan una mica alterats, així que a les moltes visites mèdiques que ja tinc normalment, sumem un estudi hematològic per veure d’on venen els problemes. I, degut segurament a les meves baixes defenses, arrossego una infecció d’orina que no vol acabar de marxar. Van tres antibiòtics diferents, però encara no hem encertat el definitiu. De manera, que porto ja bastants dies cansadíssima, sense esma, amb dolor, coïssor, incertesa, molt confinada, perquè sóc «súper-risc» com diu la meva doctora, i esperant que tot això millori per a tornar a començar la quimioteràpia.

Ho sé, vist així dir que estic bé no té gaire credibilitat. Però amb tot, mireu l’altra cara de la moneda. La malaltia insisteix, però jo més. I ja fa vint anys! Cada cop que hi ha entrebancs, un munt de persones boniques m’animeu, m’envieu missatges entranyables, us oferiu a acompanyar-me, a ajudar-me, a donar-me suport. Tinc un munt de gent que m’estima i no em puc sentir sola mai!

Tot i que la cosa s’està allargant, el teletreball em permet seguir fent la meva feina, que m’apassiona, i participant del dia a dia amb els meus companys i companyes.

Encara que passo dies seguits sense sortir de casa, tinc tota mena de comoditats per a gaudir del meu temps amb les xarxes, els llibres, cursos en línia, projectes … De fet, no em dóna la vida! Tinc sempre més coses a fer, que hores al dia. I a més, no estem tots confinats en major o menor grau en aquesta època?

I de tant en tant, surto a fer un tomb, que em doni el sol, i aleshores tot es converteix en una festa. Com l’altre dia, que vaig anar al Liceu perquè era un regal de reis pendent. Si anar al Liceu per a mi ja és una experiència prou especial (de fet només he anat dos o tres cops a la vida), en aquestes circumstàncies era la gran experiència en majúscules. Ja vàreu veure els que em seguiu a Instagram o Facebook, que em vaig posar un dels meus vestits més espectaculars i ho vaig viure amb una emoció enorme. Potser no us vaig comentar, que sota el vestit hi duia un bolquer tan gran com jo, per poder seguir tota l’òpera sense haver-me d’aixecar tres-cents cops, i que quan va acabar vaig anar cap al lavabo caminant de la mateixa manera que els nois del Tricicle en aquelles escenes tan divertides dels bebès. També és cert que al principi del segon acte, per la incomoditat i el dolor vaig viure un petit moment d’angoixa, en el qual hagués matat jo mateixa a Don Giovanni i hagués enviat a tothom cap a casa. Però va ser només un breu instant, en general tot va ser fantàstic.

Així doncs, estic bé. Conscient que no és el meu millor moment, però també que tot això podria haver arribat molt abans, en aquests vint anys de malaltia. I sí, molta gent està millor que jo, però d’altra no ha tingut la meva sort i hi penso i els trobo a faltar cada dia (Dojo, Fernando-Perla, Montse … I pare, que eres més gran, però tampoc era encara el teu moment).

Per tant, quan em pregunten com estic, puc pensar en com estic en el moment concret: quin dolor tinc, quantes pastilles he de prendre al llarg del dia, de quines proves estic pendent i, sí, us podria dir que feta una merda. Però si obro la mirada i amplio perspectiva, somriuré i diré que estic bé, i serà veritat.

No diuen que l’actitud és bàsica? Doncs la meva no es pot confinar, manipular, ni comprar. Com la vostra. Perquè penseu en la frase més compartida aquests darrers mesos: «Quina època més dolenta estem vivint», però quedeu-vos amb la darrera part de la frase i endavant! «Estem vivint» i com ho fem, depèn de cada un de nosaltres.

Susagna Caseras