12 oct. Sense efecte

Els carrers del nostre barri haurien de gaudir, a les darreres setmanes, d’un aire de millor qualitat. Si més no, aquest era el propòsit de l’ajuntament de la ciutat quan va decidir limitar la circulació de determinats vehicles que, suposadament, contaminaven més que els altres. De fet, la norma entrava “oficialment” en vigor a principis d’any. A la pràctica, i atès que el consistori mateix s’encarregà d’anunciar que no es començaria a denunciar fins a l’abril, la mesura no va entrar en vigor fins el passat 15 de setembre, atès que la pandèmia significà una inexplicable pròrroga d’aquest encara menys comprensible parèntesi de màniga ampla.

Una decisió que entra en aquell terreny de l’arbitrarietat més absoluta
Els responsables municipals afirmen que, des de mitjans del mes passat, són amb prou feines un 1% els vehicles que circulen indegudament per la nostra ciutat. Ignoro si aquí s’inclouen aquells que estan exempts d’ajustar-se a la normativa i continuen contaminants simplement perquè són autobusos, furgonetes o camions; una decisió que entra en aquell terreny de l’arbitrarietat més absoluta en què es mou el govern barceloní als darrers temps. Perquè a mi em perdonaran però considero que si del que es tracta és d’evitar fums nocius, tant se val que l’emissor sigui un turisme que un vehicle comercial. Especialment fastigós em sembla el fum que emet un camió que a primera hora del matí, amb el lema “Foment del Reciclatge”, es passeja pel nostre barri emetent una pudor insuportable. Aquest vehicle tan ineficient (de matrícula CCW i, per tant, més que amortitzant) està demanant a crits el reciclatge propi i ser convertit en ferralla. Si a això hi afegim que el servei que fa aquest pestilent camió és recollir productes de supermercats que, fins fa uns pocs anys, eren aprofitats per persones amb escassetat de recursos que els recuperaven dels contenidors a darrera hora de la nit, la presència d’aquest camionot es fa encara més ignominiosa.

Sense bona música
Però la ineficiència municipal no només no resol la contaminació atmosfèrica. Gosaria dir que la contaminació acústica és cada cop més evident als carrers de la nostra ciutat, especialment a les nits. Un dels primers brindis al sol amb què ens obsequià l’alcaldessa quan assumí la vara que l’acreditava com a primera edil fou carregar-se un festival organitzat per una cèlebre marca de motocicletes. He de confessar que aquella decisió em sabé especialment greu. I no pas per la concentració de singulars vehicles de dues rodes al recinte firal de Montjuïc, sinó perquè els concerts associats a aquesta cita eren excepcionals.
La raó de suspendre aquest esdeveniment tenia a veure amb el caire comercial que hi veia el nou equip de govern. Paradoxalment, aquest mateix equip no ha tingut en canvi la mateixa sensibilitat per posar fre a l’escandalós soroll que fan les motocicletes d’aquesta mateixa marca. Una moto d’aquestes circulant de matinada per l’avinguda Meridiana és capaç de despertar desenes de milers de veïns. I, tanmateix, les autoritats municipals ho permeten. Seria bo saber quina és la raó i per quins set sous aquesta firma de motocicletes gaudeix de la llicència per fer soroll quan la resta de ciutadans i de vehicles estem sotmesos a una normativa que limita expressament els decibels emesos.

Una anècdota il·lustrativa
Per il·lustrar l’arbitrarietat en la qual ens movem vull fer esment d’una anècdota que vaig viure personalment, deu fer una dotzena d’anys. Conductor de moto com soc, un dia vaig adonar-me que el tub d’escapament es devia haver espatllat perquè feia més soroll del compte. Vaig portar-la al taller i el mecànic em confirmà que calia canviar-lo, però que fins al dia següent no podria aconseguir-me’n un de nou.
L’endemà, en treure la moto del garatge, la fortuna que em persegueix va fer coincidir la sortida del vehicle amb el pas d’un municipal per davant de casa. No cal dir que el funcionari no es va creure que justament llavors la portava al taller per a reparar el tub d’escapament i m’estengué la corresponent denúncia. Tot i això, el “guripa” em digué que, si en el termini (em sembla que) de cinc dies em presentava a la caserna amb la moto reparada, la denúncia quedaria sense efecte.
Aquell dia mateix a la tarda vaig comparèixer amb la moto impecable a la caserna per demostrar als guàrdies que el soroll emès s’ajustava a la normativa. Un agent agafà l’aparell corresponent i, situant-lo al costat del tub d’escapament, en prengué la mesura. El funcionari torçà el gest, perquè els decibels quedaven molt per sobre del permès. “Tornem-ho a provar”, em digué. Vaig tornar a engegar i a accelerar el motor, però el municipal continuà amb el rostre insatisfet. Finalment, i adonant-se que aquell tub d’escapament semblava que li haguessin tret llustre, em digué: “Tant se val: l’aparell aquest no funciona”. Signà un document, me l’estengué i la denúncia quedà sense efecte…

Jordi Vilagut