05 oct. Socialment distants, no

Si fa una setmana us parlava de distància social, avui vull referir-me, amb satisfacció, a la retallada de la distància per aconseguir recuperar la relació social. En aquests darrers dies he pogut comprovar com, de mica en mica, es reprenen algunes d’aquelles activitats que, al mes de març, ens vam veure obligats a interrompre i que, no només contribueixen a omplir les nostres vides, sinó que ens permeten interactuar amb totes aquelles persones que viuen al nostre entorn, ens enriqueixen i propicien donar cohesió a aquesta entitat que anomenem barri.
Un cop superat el confinament, que ens mantingué tancats a la llar gairebé a pany i forrellat, vam saludar eufòrics la possibilitat de retornar als carrers per passejar, ni que fos en franges horàries. La majoria ja no se’n recorda d’aquell desgavell en què gairebé ningú no sabia a quina hora podia sortir a fer esport per no coincidir amb la franja d’edat de la canalla o amb l’anomenada “població de risc”. Els primers dies caminar per les voreres del barri era missió gairebé impossible davant la densitat sobrevinguda de vianants i esportistes, la qual cosa donava a peu a preguntar-se si no era pitjor el remei que la malaltia, atès que la distància social era materialment impossible de respectar per molt rigor que cadascú volgués observar en el respecte a les normes.

Una ignota àrea sanitària
De l’estricta normativa inicial es va passar al relaxament gradual, que s’accelerà amb l’arribada de Sant Joan, incapaces les autoritats de contenir el desig d’alliberament dels ciutadans de sortir a escampar la boira; especialment els de Barcelona, que reclosos a una fins llavors ignota àrea sanitària a tot estirar havien pogut acostar-se a Collserola.
L’estiu no ha estat el més relaxant de les nostres vides, però sí l’etapa més relaxada segurament dels darrers mesos. I tot coincidint amb l’arribada de la tardor, hem provat de refer les nostres vides, tot i que amb la necessària prudència que reclama una pandèmia no només gens superada sinó, fins i tot, que amenaça amb reproduir-se amb més virulència.

Ningú ja qüestiona que calia que la canalla tornés a estudi
Malgrat tot, es fa necessari recuperar les nostres vides; si més no, part d’elles. Hi ha activitats davant les quals no ens queda més remei que resignar-nos a esperar per tornar a posar-les en marxa. Però n’hi ha d’altres d’essencials (i en aquestes no contemplo el suposadament terapèutic espectacle del futbol, que cada cop ens sorprèn amb més lamentables espectacles que provoquen que cada vegada sigui menys futbol) que no poden restar interrompudes. L’escola n’és una d’elles, i no crec que a hores d’ara hi hagi ningú que qüestioni que calia que la canalla tornés a estudi; tant perquè no es pot comprometre l’educació d’una generació com perquè tenir-la tancada a casa és totalment insà. Probablement mai no s’havia detectat tanta alegria entre l’alumnat en tornar a classe i recuperar aquell “contacte” amb la resta de companys i professorat.
Després de tres setmanes, aquella incerta experiència s’ha saldat amb nota. Malgrat l’existència d’alguns rebrots esporàdics, les dades facilitades per les autoritats certifiquen que les mesures adoptades han permès, majoritàriament, mantenir els virus a ratlla. Si als dies previs al retorn a les aules els docents es posaven les mans al cap davant la incertesa que els venia a sobre, en l’actualitat el tema que ocupava grans espais als informatius de tota mena ha desaparegut per complet; un indicador que és el millor termòmetre per constatar que aquesta febre ha remès.

Fil a l’agulla per recuperar la normalitat
Seguint aquesta estela, el teixit associatiu del barri també ha posat fil a l’agulla per recuperar la normalitat. D’aquesta manera, i dins de les possibilitats, algunes de les activitats que havien quedat obligatòriament encallades han començat a treure el cap i, adoptant totes les necessàries mesures higièniques i de seguretat, s’estan duent a terme ni que sigui en unes circumstàncies anòmales i estranyes (com ara reduccions d’aforament, neteja acurada dels seients utilitzats en acabar l’activitat o presa de la temperatura abans d’entrar al local).
Detesto el terme “nova normalitat” que per alguna raó em ve al cap abans en castellà que en català, però és ben cert que aquestes activitats que hem reprès no són exactament iguals a les que vam haver de renunciar al mes de març. Algunes limitacions impedeixen que tothom hi pugui participar, mentre que altres propostes no compten amb el mateix quòrum perquè hi ha personal que, amb raó o no, declina participar-hi per allò que alguns anomenaran “por” i altres definiran com a “respecte” i els de més enllà com a “prudència”. Màxim respecte per a la decisió de cadascú. Tothom ha de saber trobar el moment per recuperar el seu ritme normal de vida i tothom ha de ser lliure per decidir què, com, quan, on i amb qui vol fer la seva via.

Oportunitats perdudes
Sí insistiré, però, que considero vital aquesta recuperació de l’activitat. Vital per al barri i vital per a les nostres vides. Renunciar a tot allò que tant ens omplia només pot afectar-nos negativament. Cada dia que no llegim, cada dia que no cantem, cada dia que no escrivim, cada dia que no ballem, cada dia que no modelem amb les nostres mans… és una oportunitat perduda. I no només això: si no ho fem perquè ens ho impedeixen, per molt raonablement que ens ho impedeixin, això també ens impacta en la nostra manera de ser i d’actuar. Mantenir-nos apartats de la resta del veïnat no ens pot fer cap bé. Necessitem aquesta interactuació. I el barri també la necessita; per evitar emmalaltir i perdre el vigor i el dinamisme que li donen identitat.
Reprenem, doncs, l’activitat; les activitats. Això sí: amb la màxima observança a les normes i amb el màxim respecte a les persones que ens envolten. Distància social, sí; però socialment distants, no.

Jordi Vilagut