12 jul. Solitud…

Solitud…
Eterna amiga de la meva ànima.
Que mates la meva fe i la meva esperança.
Que reprimeixes els meus desitjos més profunds.

Solitud…
Durant tota la meva vida,
has estat la meva única companyia.

I així i tot em fas patir,
i no aconsegueixo acostumar-hi
a viure entre els teus braços.

Tu, la meva fidel companya,
enemiga de les meves fites
i amiga de les meves llàgrimes.

Encadenada al costat de la meva ànima,
has fet que només vegi el fosc silenci dels teus braços …

Solitud…
No vull veure’t,
no vull palpar la teva immensitat.

Amb la teva grandesa,
destrueixes les meves forces,
i arrenques el desig d’avançar a la vida.
Has penetrat a la meva existència, la meva ànima,
i amb elles et diverteixes.
Ets assassina dels meus somnis,
la mare del desconsol.

Has fet miques el meu somriure i la meva felicitat,
què més esperes de mi?.
Potser vols de la meva vida els seus trossos.
Tot ho deixo a les teves fredes mans …
En l’última agonia del meu cor cansat.

Anna Maria Casanavos Català