07 abr. Turisme ètic
A uns societat sana tothom s’ajuda i cap home val més que un altre. En el món rural poden existir grans odis, però normalment la gent s’ajuda, si un està malalt els veïns si cal li llauren o li fan la collita, quan un té molta llenya i l’altre s’ha quedat sense, se la parteixen, davant qualsevol necessitat, sempre sol ser l’avui per tu, demà per a mi.
Així era també en el primer proletariat obrer urbà, aquells humils teixidors que creien en la fraternitat universal, les cooperatives i les mútues, que cantaven en corals i se sentien germans.
El turisme no ha arribat a tot arreu, els primers turistes que arriben, sigui societat rural o urbana, són benvinguts, objecte de curiositat al principi, reben grans mostres d’amabilitat i hospitalitat. Quan comença a créixer molt el nombre de visitants, una part de la societat receptora s’especialitza i crea una economia dependent del turisme que pot fracturar la cadena de producció.
Quan el turisme satura un territori, el conflicte sorgeix, en especial si el territori té més recursos que no el simple servei al visitant.
Al món rural es va potenciar fa un anys i es continua potenciant els allotjaments en el que anomenen establiments rurals als que van començar dient-li “cases de pagès”. Algú ho els pot entendre en llocs on el nombre d’hotels és limitat i la construcció i el manteniment, amb dependència molt estacional, complexa.
Ningú no blasma aquests establiments malgrat que conflictes en provoquen, en canvi el seu model, extrapolat en pisos privats en zones urbanes es font de baralles, mals de cap, polèmiques i debat polític. Quina és la diferència? Està en l’avui per tu i demà per mi rural? Rau en la diferència entre el turisme de ciutat i el de natura?.
Potser caldria crear un nou concepte, a l’estil que s’ha fet amb la banca, o amb el consum, potser caldria parlar de turisme ètic i impartir algun màster en el sector. No hi ha sostenibilitat sense ètica, i la ètica només és sentit comú.