06 nov. Una setmana intensa a La Sagrera: l’estació que no arriba i l’edifici que potser marxarà

Aquesta setmana La Sagrera ha tornat a ser notícia. Diverses informacions de betevé han recordat que les obres de l’estació intermodal segueixen avançant, però sense final clar: no hi haurà passatgers fins, com a mínim, l’any 2032.
Mentrestant, també s’han publicat imatges del futur parc lineal que cobrirà les vies i connectarà els barris. Un projecte il·lusionant, sí, però encara lluny de convertir-se en realitat.

Per als veïns i veïnes de La Sagrera, aquesta espera és llarga — molt llarga. Ja el 2004 es reclamava amb força l’estació, i vint anys després seguim parlant de terminis, pressupostos i retards. El barri ha crescut, han canviat els comerços, les persones, les prioritats… però les obres semblen no acabar-se mai.

Enmig d’aquesta espera eterna, ha tornat un debat conegut: l’enderroc de l’edifici de mercaderies. La Plataforma per la Preservació del Patrimoni (PTP) ha demanat aturar la seva demolició i estudiar-ne nous usos — culturals, veïnals o logístics. Però Xavier Basiana, que ha treballat durant anys en el projecte de l’estació, recorda que “fa vint anys ja es va discutir i concloure que no tenia interès arquitectònic”. Ara, dues dècades més tard, tornem a reflexionar sobre la seva possible desaparició.

Els que estimem el nostre llegat voldríem que l’edifici continués en peu, com a símbol de memòria ferroviària i d’identitat del barri. Però també ens hem de preguntar: què significaria mantenir-lo? L’edifici es troba enmig del futur eix principal de la nova estació, possiblement una segona Meridiana. Conservar-lo podria suposar canvis urbanístics, desviaments o sobrecostos.
Com podem lluitar per preservar un edifici si no sabem les conseqüències reals?
Qui ens ha d’informar perquè puguem prendre una decisió clara i col·lectiva?
O potser, quan arribin les respostes, ja serà massa tard i l’edifici haurà desaparegut.

A més, amb el pas del temps, cal assumir una altra realitat: moltes de les decisions sobre La Sagrera es van prendre fa vint anys, i avui el context, les necessitats i les persones han canviat.
En alguns casos, ja no hi ha marxa enrere. En d’altres, el preu dels errors recau sobre el barri, perquè ADIF i les grans constructores mai hi perden: els retards, els sobrecostos i les molèsties sempre acaben afectant els mateixos, els veïns que hi viuen cada dia entre tanques i obres interminables.

La Sagrera canvia, però sovint sense que els seus habitants puguem decidir com.
I potser aquest és el veritable debat: qui construeix el futur del barri, i per a qui es construeix?

Cristina Raso Boluda

Fotografies de l’interior de l’edifici de l’estació. La Sagrera, 2007: Cristina Raso Boluda