11 set. 11 de Setembre
Quin atzucac, Mare de Déu, quin atzucac!. Amb l’ordinador encès i la pàgina en blanc al meu davant, abans de garrotejar les lletres del teclat, miro la data en què apareixerà aquest article i de sobte em sua el front, les cames em fan figa i un tremolor m’escruix l’espinada: 11 de setembre… valga’m Déu!!!.
Això sí que és un compromís, si em deixo anar, m’enfilaré per rutes estelades, flames, ginestes i tocs de gralla, i se’m veurà massa el llautó; però si soc una pèl crític amb el moment actual i accentuo més el valor de la realitat que el del somni, qualsevol de les sensibilitats de país, i cada dia en surt una de nova, una o totes de cop me la fotran per irrespectuós, irreverent, venut, botifler i des dels vells ceballuts als imberbes de bolquers, em refregaran epopeies pels morros, com si cadascú no en tingués una de pròpia, i a vegades ben grossa, d’epopeia, a la seva trajectòria.
A finals dels 60 treballava en una empresa veïna al lloc del monument a Rafael Casanova. Òbviament feia dècades que les pedres estaven arrestades en un magatzem municipal, a casa ja m’havien explicat el què de la Diada i algun home vell de la feina m’amplià la lliçó; els Onze de Setembre vaig viure i veure allà les primeres corredisses, ben poca cosa, per no dir res, també com escampaven quatre octavetes en alguna cantonada, i algun un fet genial.
El dia 11 de setembre de 1971, dissabte, a un centenar de metres de l’absent monument, algú va llogar una habitació a l’Hotel Duval, allà a l’Arc del Triomf, i al balcó va col·locar un magnetòfon amb altaveus, la cinta amb un bon tros en blanc per a escapar tancant amb clau la porta. Al cap d’uns minuts començà a tocar Els Segadors i a llençar proclames nacionalistes, durant temps i temps, tota l’estona que va tardar la policia en localitzar d’on venia el míting, pujar a l’habitació, esbotzar la porta i tallar la cinta… Victòria pírrica, però a vegades la moral del combatent es manté amb aquests gols d’honor en camp contrari.
El 1973 s’esqueia en dimarts, ho recordo perquè va ser el Cop d’Estat feixista a Xile i l’assassinat de Salvador Allende. Aquell vespre vaig seure una estona amb una companya en un banc a tocar, la policia no ens va dir res, devien creure que érem una parelleta aliena a la Diada.
El 1976 vam haver de celebrar el primer Onze de setembre “legal” a Sant Boi, érem molts; a la del 1977, hi érem tots, l’estàtua del Conseller en Cap el 1714, obra de Rossend Nobas l’acabaven de despertar d’aquella llarga migdiada i mirava bocabadat com desfilaven als seus peus milers de persones, de dretes, d’esquerres, inclús els que parlaven la llengua dels assaltants de l’any 14, tots marxaven plegats i a una.
Festiu des de 1980, molts ho van començar a interpretar com una data del calendari per a fer un pont repicó de l’estiu, la diada es va esmorteir fins a l’embranzida de fa una dècada, desprès d’una nova i enèsima pressa de pèl.
Per als qui portem mig segle de Diades, certs aspectes han esdevingut rutinaris: penjar la senyera el vespre abans, anar cada any amb els mateixos amics, el refresc al mateix bar i un enfilall de records que han esdevingut sentiments: el primer any que hi varen anar amb la xicota, el que hi portàrem els fills, els néts, o l’any que ja no va venir la mare i el que ens va deixar en Pere…
Els catalans no devem ser tan collonuts quan durant cinquanta anys ens hem equivocat sovint de camí i ens han enganyat quan han volgut. Ni les promeses solemnes rebudes ni les revelacions profètiques i messiàniques ens han apropat a la terra promesa i tot el camí ha estat ple de xerraires arrencaqueixals, venedors d’elixirs i encantadors de serps a cada pas.
No, no estem cansats, però les Diades que ens quedin, voldríem passar-les amb el cap clar i ben alt, tocant de peus a terra i caminant al nostre pas sense fer nosa, que és el que es fa quan es fa política i és deixa de banda la Terra* i la seva gent.
*En aquest cas a Terra, que cadascú li digui com vulgui: pàtria, país, poble, identitat, arrel cultural, comunitat de llengua…
Joan Pallarès-Personat