• All
  • Activitats
  • Actualitat
  • Ajuntament
  • AVV LA SAGRERA
  • Carrer Martí Molins
  • Centre Documentació
  • Centre documentació La Sagrera
  • Comerç
  • covid19
  • Des del balcó
  • Diables i Gegants de La Sagrera
  • Diari desconfinament
  • El carrer dels llibres
  • El Secretí
  • Entitats
  • Equipaments
  • espai 30
  • exposició
  • fotografies antigues
  • Fundació Basiana Vers
  • Història
  • Home destacat
  • L'article
  • Mecat de Pagès
  • Nau Bostik
  • Opinió
  • Posters
  • SAAC
  • Sagrerencs
  • Sin categoría
  • Slider actualitat
  • Slider home
  • Tota la Sagrera
Encara venen temps pitjors

Encara hi ha gent que diu que ens en sortirem enfortits de la pandèmia que ara sembla que rebrota per voler córrer massa, gent que diu que millorarem com a persones, i el primer que és evident és que encara no hem sortir del mal...

De fiar, apuntar i pagar

Hi ha alguns establiments, sobretot bars, amb una majòlica on s’indica que avui no és fia, però si demà; d’altres que només es fia als majors de noranta anys que vagin acompanyats dels seus pares, o sigui que, en cap cas, mai no es fia. ...

Caure la xarxa o caure a la xarxa?

Com una premonició, en La Trabucada de diumenge passat, explicava les meves cuites personals en haver-me quedat sense mòbil en un viatge a l’estranger, dels inconvenients que suposava, de la incomprensió social gairebé discriminatòria a qui no porta un mòbil i de la tranquil·litat que...

El ridícul a Xauxa

Del llatí ridiculus, paraula composta del verb ridere, que vol dir riure i el sufix culus, instrument, allò que fa riure, ve el mot ridícul, una definició que no és prou utilitzada en el llenguatge si es té en compte de com està d’estesa l’acció...

Camins que no van a Roma

Que aquí sempre anem tard i malament, ja ho sabíem, el desori que l’any passat augurava en algun article que vindria en acabar gran part dels peatges a les autopistes, avui no és una elucubració de futur, sinó un problema present tangible....

Els Cavalls de Troia a la llar

La setmana passada escrivia dels cavalls de Síbaris, aquells tant refinats que, en lloc de combatre, van posar-se a ballar al so de la música....

Els cavalls de Sibaris
Els habitants de Sibaris, una colònia grega del golf de Tarent, a Calàbria, l’antiga Magna Grècia al sud de la península itàlica, ciutat pròspera i molt rica, no van escatimar mai un cèntim en plaers, elegància, lleure i refinament, fins i tot presumien que els seus cavalls de guerra sabien ballar al so de la música. L’any 510 abans de Crist, en guerra contra la veïna ciutat de Crotona, allà on Pitàgores tenia la seva escola, els crotonencs van utilitzar una arma secreta, una banda de música, i en entrar en combat, el músics van engegar a tocar, de manera que els refinats cavalls de Sibaris, enlloc d’anar al combat es van posar a ballar i els seus genets van ser fàcilment i amb severitat derrotats, la victòria crotonenca va ser aclaparadora, tant que la ciutat de Sibaris mai més no es va refer. Dos mil cinc cents trenta anys desprès, el mot sibarita encara s’aplica a persones, generalment d’alt poder adquisitiu, inclinats a la finor i la sofisticació en el vestir, el menjar o en lleure, cercant certa exclusivitat en el luxe i el plaer. El terme sibarita es troba en molts idiomes, potser en el castellà, a la península,   es refereix més als plaers de la taula, encara que no es correspon ben bé al golafre del català, però en totes les llengües fa referència a tota mena de refinaments. S’atribueix a Miguel de Unamuno en una seva visita a Barcelona, veient els aparadors plens del passeig de Gràcia, la frase: Quantes coses hi ha que no necessito per a res? Però de fet la dita és més antiga, s’explica que ho va dir un savi filòsof visitant un mercat de l’antiguitat on va hi havia teles, resines, especies, pedres precioses, i altres productes exòtics totalment prescindibles per a la vida quotidiana. Tot és relatiu, les nostres necessitats, més enllà de les bàsiques i vitals, també. A mesura que augmenta el nostre nivell de vida, acostumem a pujar el llistó del que considerem imprescindible, un índex per a saber-ho es veu en els residus que produïm, a més opulència, més coses llencem, és llavors quan netegem la consciència emparant-nos en el reciclatge, com si fos la solució. No és més net el que més renta, sinó el qui menys embruta. Sovint busquem la felicitat, el plaer, el reconeixement o l’èxit social, complicant les coses i hipotecant-nos la vida, treballem per uns objectius que de tant abstractes mai no els podem assolir, mirem sempre l’embolcall, perquè creiem que és pel què ens valoraran els demés i no pensem que per travessar un desert, no val el disseny de la cantimplora, sinó portar-la plena d’aigua, al cap i a la fi, Gandhi va dir: Cal viure més senzillament, per a que els altres, senzillament, puguin viure. Joan Pallarès-Personat
Que fàcil és gastar i que difícil estalviar

El temps és cíclic, a l’estiu fa calor i a l’hivern fa fred, l’economia personal del qui té una feina estable o del jubilat, també: a primers de més té diners i a partir del dia vint, si no és abans, ja va escurat....

Entre el boicot i la coherència

És positiu ser solidari, reaccionar davant les desigualtats, defensar causes justes encara que, personalment, a primer cop d’ull no ens afectin massa, tot i que en la nostra societat mai no saps si un dia de pluja a Islamabad, pot arribar a fer apujar un...

Mai cap savi voldrà ser més jove

Tornem a casa, que no trigarà a ploure. Aquesta frase escoltada del meu oncle Josep quan érem al camp i jo no deuria tenir ni deu anys, em va marcar tota la vida. Vam pujar al carro i arribàvem a casa quan començaven a caure...

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies