19 abr. La Trabucada: Sant Jordi? Així no, gràcies.

Dijous és Sant Jordi, la gran festa de Catalunya i dels catalans, la gran festa del llibre i de les lletres, la gran diada de l’amor cortès, però no penso celebrar res, i menys quan els laïcistes i els oportunistes plumífers colonialistes voldrien esborrar al Sant cavaller i deixar-ho només en dia del llibre, del seu llibre comercial, és clar.

Tot i que pugui passar per escriptor en tenir alguns llibres editats, tots ben modestos i sense massa transcendència, personalment mai he sentit cap regust elitista en el ram de les lletres, ni còmode, signant llibres rere una taula, exhibit als transeünts com un mico de fira, esperant que amics, coneguts i la tieta em vinguin a comprar el meu llibre, puc tenir vocació d’escriure, però no de vendre, i menys encara m’agrada fer de gregari a dives i gurus que s’autoproclamen intel·lectuals i estampen grans dedicatòries mirant per damunt de l’espatlla als simples mortals. Però no és aquest pudor el que m’allunya de la festa, és la manipulació que se’n fa i els mercaders que s’apunten a la diada: un llibre es ven una llibreria i una rosa a una floristeria, però com les abelles a la mel, o les mosques a allò altre, en aquesta jornada tot Déu irromp a on no li pertoca i la festa de Sant Jordi s’ha convertit en una fira del campi qui pugui, tothom s’apunta a parar la mà, a vendre el que no ha de vendre, tot per fer un duro en el més pur intrusisme fins a desvirtuar el sentit del dia.

És una festa molt “maca”, diuen, i és veritat, i més ho seria si cadascú es posés al seu lloc, però el que més m’allunya de la festa és la tergiversació de la tradició, els que en nom de no sé què, si la modernitat, la igualtat, la diversitat, la pluralitat, en nom del que no té nom, capgiren la tradició i els costums, els volen a la seva mida de mediocres i trabuquen la llegenda, la princesa ara no és una princesa, sinó transgènere, Sant Jordi ja no és un cavaller, sinó un extraterrestre, i el Drac, ai, el Drac, és vegà i parla en anglès, les roses venen d’Amèrica, regades de querosè i suor de sous baixos, i fins s’inventen la beguda, l’hamburguesa o el mocador de Sant Jordi, en la borratxera del consumisme desenfrenat.

En nom de la modernitat postmoderna i proclamant una societat inclusiva, s’han carregat la tradició, com ja ho han fet amb Nadal o la Castanyada, la pròxima generació ja no sabrà si el Drac portava una armadura de plàstic, el cavaller vivia de rellogat en una cova i la suposada princesa era xinesa i treballava en un basar.

Embolica que fa fort, és Sant Jordi, ho diuen a TV3, s’han de comprar llibres encara que no es llegeixin, sobretot llibres suposadament escrits per “influencers” i primats mediàtics que viuen del “cuento” i demà serà un altre dia.

De la diada no els importa més que l’impacta econòmic, surten llistes dels llibres més venuts, però mai les dels llibres més llegits, en el circ sense carpa tot val, però cadascú és lliure de fer el que vulgui, fins al ridícul, i si en gaudeix, visca la festa, res a dir, però a mi que no m’esperin, “diguem no” a la festa dels pedants, “nosaltres no som d’eixe món”, som els del Sant Jordi d’abans i de sempre.

(Trabucada número 250 de la II època)

Joan Pallarès-Personat