Els cavalls de Sibaris

Els habitants de Sibaris, una colònia grega del golf de Tarent, a Calàbria, l’antiga Magna Grècia al sud de la península itàlica, ciutat pròspera i molt rica, no van escatimar mai un cèntim en plaers, elegància, lleure i refinament, fins i tot presumien que els seus cavalls de guerra sabien ballar al so de la música. L’any 510 abans de Crist, en guerra contra la veïna ciutat de Crotona, allà on Pitàgores tenia la seva escola, els crotonencs van utilitzar una arma secreta, una banda de música, i en entrar en combat, el músics van engegar a tocar, de manera que els refinats cavalls de Sibaris, enlloc d’anar al combat es van posar a ballar i els seus genets van ser fàcilment i amb severitat derrotats, la victòria crotonenca va ser aclaparadora, tant que la ciutat de Sibaris mai més no es va refer. Dos mil cinc cents trenta anys desprès, el mot sibarita encara s’aplica a persones, generalment d’alt poder adquisitiu, inclinats a la finor i la sofisticació en el vestir, el menjar o en lleure, cercant certa exclusivitat en el luxe i el plaer. El terme sibarita es troba en molts idiomes, potser en el castellà, a la península,   es refereix més als plaers de la taula, encara que no es correspon ben bé al golafre del català, però en totes les llengües fa referència a tota mena de refinaments. S’atribueix a Miguel de Unamuno en una seva visita a Barcelona, veient els aparadors plens del passeig de Gràcia, la frase: Quantes coses hi ha que no necessito per a res? Però de fet la dita és més antiga, s’explica que ho va dir un savi filòsof visitant un mercat de l’antiguitat on va hi havia teles, resines, especies, pedres precioses, i altres productes exòtics totalment prescindibles per a la vida quotidiana. Tot és relatiu, les nostres necessitats, més enllà de les bàsiques i vitals, també. A mesura que augmenta el nostre nivell de vida, acostumem a pujar el llistó del que considerem imprescindible, un índex per a saber-ho es veu en els residus que produïm, a més opulència, més coses llencem, és llavors quan netegem la consciència emparant-nos en el reciclatge, com si fos la solució. No és més net el que més renta, sinó el qui menys embruta. Sovint busquem la felicitat, el plaer, el reconeixement o l’èxit social, complicant les coses i hipotecant-nos la vida, treballem per uns objectius que de tant abstractes mai no els podem assolir, mirem sempre l’embolcall, perquè creiem que és pel què ens valoraran els demés i no pensem que per travessar un desert, no val el disseny de la cantimplora, sinó portar-la plena d’aigua, al cap i a la fi, Gandhi va dir: Cal viure més senzillament, per a que els altres, senzillament, puguin viure. Joan Pallarès-Personat