30 abr. 15 dies

Segur que la majoria recordarà com, quan van entrar en vigor les noves normatives de trànsit, la Guàrdia Urbana va iniciar una campanya de control de les persones que circulen en patinet; per La Sagrera i per tota la ciutat. Si bé aquest vehicle fa unes dècades es podia considerar que es trobava en extinció, ara podem afirmar sense embuts que els usuaris d’aquest enginy, especialment l’elèctric, estan en clara expansió; a la qual cosa hi ha contribuït la pandèmia, que ha expulsat molta gent del Metro i dels autobusos davant el risc que comporta viatjar en combois atapeïts malgrat que hem vist com ens prohibien ocupar un cotxe amb dues persones si no formaven part de la mateixa bombolla.

Com en la majoria de les ocasions, aquells controls de la policia local s’extingiren als quinze dies. Gosaria dir que, aquesta vegada, ni tan sols observaren el termini amb què acostumen a treballar els uniformats, amb campanyes suposadament de dissuasió i que sovint esdevenen un bon recurs recaptatori, per després retornar a la màniga ampla i els ulls grossos.

Pràctiques negligents

He pogut comprovar aquests darrers dies com la circulació dels patinets ha reprès el seu habitual tarannà, consistent a no respectar voreres, ni distàncies prudencials (independentment de la pandèmia, perquè més enllà de la transmissió del virus també hi ha la integritat física amenaçada per aquells que roden de qualsevol manera i a tota velocitat esquivant vianants davant la impunitat municipal) i sense parar esment a què, circulant arran de façana, hi ha un evident i greu risc d’atropellar qualsevol persona que surti d’un edifici o d’una botiga. És més: estic en condicions d’afirmar que la pràctica circulatòria d’aquests vehicles cada cop és més negligent. A banda que molts ja han renunciat al preceptiu casc obligatori que amb tanta cura vigilaven els urbans els primers dies, els semàfors els resulten tan indiferents com els carrils circulatoris habilitats expressament per a les bicicletes i per a ells. També, i no de manera esporàdica, he comprovat com hi havia individus que circulaven per la calçada de la Meridiana, sense la protecció i, arribant al pas de vianants, eludint-los com si de les portes d’un eslàlom alpí es tractés.   

És una actitud comparable, quan no superable, a la dels ciclistes que, amb la mateixa impunitat, roden per la vorera, amb un insultant menyspreu per als vianants quan manipulen simultàniament un mòbil, o el que equival a dir que ulls i mans estan per al dispositiu electrònic quan haurien d’estar al manillar i a la via, atents a la conducció. Però aquí tot dura quinze dies, els mateixos que va durar la campanya, al seu dia ja llunyà, en què s’obligava els bull terrier a anar amb morrió després que hi hagués hagut a Catalunya diversos atacs i que s’hagués confirmat la perillositat d’aquest tipus de gossos. Ara el difícil és veure un exemplar d’aquests cans amb morrió, però encara més complex és veure un guàrdia que adverteix un dels seus amos per conducta inapropiada. L’altre dia, precisament, en vaig veure un (de gos, no de guàrdia, i no vulgueu interpretar-ho malament)… assegut en un banc; una escena pocs dies després de veure com un d’aquests animals defecava al carrer i li quedaven penjant part dels excrements. No vaig poder evitar creuar ambdós episodis.

Coses de l’Administració

I així va tot en la nostra societat: amb quinze dies de campanya policial per, després, ulls grossos, mans a les butxaques i les queixes… a l’ajuntament, via instància condemnada al fracàs. Els mateixos quinze dies que esmerçaran quan entri en vigor la nova normativa que obligarà els vehicles a motor a equipar-se amb uns senyals lluminosos d’emergència que substituiran als triangles que al seu dia van decidir implantar i sobre els quals també s’aplicaren quinze dies de controls a les carreteres per garantir que tothom havia passat per la botiga i s’havia gastat els quartos que generen despesa, llocs de treballs i impostos. Els mateixos quinze dies que, oh sorpresa!, imposaren d’estat d’alarma i anaren prorrogant quinze dies més, i quinze dies més; com aquell que ens situa la pastanaga al nostre davant amb la voluntat que, rucs de nosaltres, no ens aturem perseguint-la. Deuen ser coses de l’administració. A tot això, d’aquí quinze dies s’hauria acabat l’estat d’alarma. Ànims!