Posa’t bruta

Escric aquest article vint-i-quatre hores abans d’una manifestació convocada a la plaça Sant Jaume. Ho adverteixo perquè no hi hagi temptacions de vincular-lo amb una campanya contra l’actual govern municipal. I també ho vull fer constar perquè la imatge que acompanya aquestes ratlles correspon a...

El comerç, al barri

El comerç més antic del barri, mentre no hi hagi qui acrediti el contrari, és a punt de tancar (si és que no ho ha fet encara; fa dies que no hi passo per davant). La darrera imatge que tinc de Can Gerardo, aquella botiga...

La Sagrera, endarrere

Tiro endarrere; molt endarrere. Perquè La Sagrera que vaig conèixer queda molt endarrere. Més de mig segle endarrere. Llavors aquell era un barri que havia quedat partit per una autopista (els punts quilomètrics a la mitjana així ho certificaven) i que ens condemnava a superar-la...

Què se n’ha fet de tot allò?

Sí: avui fa quatre anys que vam votar i l’Enric Millo encara continua vivint de la rifeta. Però em permetreu que, vistos els esdeveniments dels darrers dies (fins i tot mesos) i com tot evoluciona de ràpid, em dediqui avui a una altra anàlisi tot...

Malsons d’estiu

Ha acabat l’estiu; però sospito que no han acabat els malsons. A l’igual que tot indica que hem posat fi a la cinquena onada però ens continuen volent amb la boca tapada per si arriba un nou tsunami....

De llums i de lloros

Ja tenia entre cella i cella el tema a tocar aquesta setmana en els 7 cèntims que, ves per on, una ensopegada a temps, contribuirà a donar més èmfasi a la denúncia. Vagi per davant que el responsable de la caiguda patida dissabte passat és...

El malson nostre de cada dia

Setmanes enrere em vaig referir a l’estupefacció que em provocava veure com des de l’empresariat es pressionava perquè el govern de la Generalitat es doblegués als interessos d’Aena per ampliar l’aeroport del Prat mentre mantenia un inaudit silenci davant l’endarreriment de les obres de l’estació...

Contrasentit

La tornada a La Sagrera, després de l’exili voluntari estival m’ha servit per adonar-me que, en l’habitual expansió senyalètica experimentada a la ciutat en aquestes darreres setmanes hi ha fet especialment forat una placa en què hi apareix la llegenda “Excepte” i la imatge d’una...

Els cavalls de Sibaris
Els habitants de Sibaris, una colònia grega del golf de Tarent, a Calàbria, l’antiga Magna Grècia al sud de la península itàlica, ciutat pròspera i molt rica, no van escatimar mai un cèntim en plaers, elegància, lleure i refinament, fins i tot presumien que els seus cavalls de guerra sabien ballar al so de la música. L’any 510 abans de Crist, en guerra contra la veïna ciutat de Crotona, allà on Pitàgores tenia la seva escola, els crotonencs van utilitzar una arma secreta, una banda de música, i en entrar en combat, el músics van engegar a tocar, de manera que els refinats cavalls de Sibaris, enlloc d’anar al combat es van posar a ballar i els seus genets van ser fàcilment i amb severitat derrotats, la victòria crotonenca va ser aclaparadora, tant que la ciutat de Sibaris mai més no es va refer. Dos mil cinc cents trenta anys desprès, el mot sibarita encara s’aplica a persones, generalment d’alt poder adquisitiu, inclinats a la finor i la sofisticació en el vestir, el menjar o en lleure, cercant certa exclusivitat en el luxe i el plaer. El terme sibarita es troba en molts idiomes, potser en el castellà, a la península,   es refereix més als plaers de la taula, encara que no es correspon ben bé al golafre del català, però en totes les llengües fa referència a tota mena de refinaments. S’atribueix a Miguel de Unamuno en una seva visita a Barcelona, veient els aparadors plens del passeig de Gràcia, la frase: Quantes coses hi ha que no necessito per a res? Però de fet la dita és més antiga, s’explica que ho va dir un savi filòsof visitant un mercat de l’antiguitat on va hi havia teles, resines, especies, pedres precioses, i altres productes exòtics totalment prescindibles per a la vida quotidiana. Tot és relatiu, les nostres necessitats, més enllà de les bàsiques i vitals, també. A mesura que augmenta el nostre nivell de vida, acostumem a pujar el llistó del que considerem imprescindible, un índex per a saber-ho es veu en els residus que produïm, a més opulència, més coses llencem, és llavors quan netegem la consciència emparant-nos en el reciclatge, com si fos la solució. No és més net el que més renta, sinó el qui menys embruta. Sovint busquem la felicitat, el plaer, el reconeixement o l’èxit social, complicant les coses i hipotecant-nos la vida, treballem per uns objectius que de tant abstractes mai no els podem assolir, mirem sempre l’embolcall, perquè creiem que és pel què ens valoraran els demés i no pensem que per travessar un desert, no val el disseny de la cantimplora, sinó portar-la plena d’aigua, al cap i a la fi, Gandhi va dir: Cal viure més senzillament, per a que els altres, senzillament, puguin viure. Joan Pallarès-Personat
Bandes sonores

Tothom té la banda sonora de la seva vida. I malgrat que els Rolling Stones mai no han figurat entre les meves preferències musicals, aquesta setmana que ens ha abandonat en Charlie Watts no me n’he pogut estar de recordar alguns capítols de les festes...

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies