02 des. Sense xarxa
El passat 21 de novembre, l’Espai 30 va acollir un acte, impulsat per La Sagrera Es Mou pel Coneixement, per posar en valor el mig segle de vida de l’Associació de Veïns de La Sagrera (en la seva nomenclatura original, si no m’equivoco, i que em sembla plenament integradora a nivell lingüístic malgrat les persones detractores que segur que n’hi haurà). La cita va congregar amb prou feines unes trenta-cinc persones, menys que anys de trajectòria de l’entitat, malgrat que l’ocasió prometia (i s’ho valia, perquè cinc dècades de vida no és poca cosa), que s’emmarcava en la Festa Major del barri i perquè els tres personatges del cartell haurien hagut de despertar més interès.
Les exposicions orals i el debat generat van evidenciar, una vegada més, la falta de relleu; fins i tot la manca de perspectiva. Entre els mateixos assistents es constatava que la majoria superàvem la cinquantena. Enmig dels presents, un jove que manifestava que volia deixar de ser jove (tot i que probablement molts ens hauria agradat tornar als seus vint-i-vuit anys).
Lluites de curt termini o d’urgència
Malgrat que les conclusions extretes podrien resultar decebedores, la trobada fou molt enriquidora, amb unes intervencions molt interessants i que conviden a profundes reflexions. Després d’un viatge en el temps a càrrec del president d’honor de l’Associació, Josep Carbonell, a qui la correspongué presidir en primer lloc ara fa 50 anys, i en què recordà les anècdotes que acompanyaren aquelles dificultoses primeres passes de l’entitat, l’actual president, Jaume Matas, feu autocrítica, davant la incapacitat d’incorporar més mans per treballar plegats. En Matas va analitzar l’actual context en què es troba el moviment veïnal, no només de La Sagrera sinó a nivell general. Posà de relleu com, més enllà d’una concepció global de barri, els nous “lluitadors” concentren els seus esforços en objectius concrets, fins i tot de curt termini o d’urgència, emergint com a plataformes que reivindiquen un centre d’assistència primària o volen defensar els afectats per les hipoteques. Lluny de buscar aixopluc en l’Associació de Veïns i buscar sumar forces solidàries per diverses causes, sense descartar les que puguin posar sobre la taula, aquestes plataformes decideixen optar per la via única; una via única que acaba sent una via morta quan arriba a terme, ja sigui amb èxit o no.
Xarxes solidàries
És aquesta, sens dubte, una actitud que segur celebren els qui ens governen. Tot el que sigui fragmentació en la societat és benvingut per qui aspira a mantenir el seu estatus. Ho va subratllar, també, en Camilo Ramos, sotspresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, que en una fina anàlisi va destacar com la mateixa universitat ha fragmentat el coneixement amb la seva oferta formativa, tot contribuint a què les noves generacions adquireixin unes habilitats molt especialitzades però esvaint-los una concepció global del món. És tot això un reflex de la societat que ens envolta i que, de mica en mica, ens ha anat corcant; silenciosament i sense adonar-nos, distrets com estem amb les nostres tecnologies i les nostres xarxes. Perquè les “xarxes” també fou un dels conceptes esmentats pel gran Camilo, que advertí que aquestes eines emprades per pescar peixos cal que estiguin ben tenses perquè la tasca sigui exitosa, el que reclama el concurs solidari de tots els pescadors, tibant i treballant ensems amb un objectiu compartit i que només és possible assolir amb aquesta col·laboració.
Paradoxalment, ens estem quedant sense xarxa; a l’Associació de Veïns i a moltes entitats de barri, nascudes d’una generació de persones amb uns neguits molt concrets i amb uns valors també molt definits. Continuant amb l’autocrítica d’en Jaume Matas, caldria admetre que no hem tingut la capacitat de transmetre a les noves generacions aquesta il·lusió o aquesta necessitat de treballar plegats per fer el nostre entorn millor. Algú em comentava a la sortida de la reunió que tampoc no havíem sabut integrar-hi, de manera suficient, les persones que en els darrers anys (inclús dècades) han arribat al nostre país. Això fa que aquests col·lectius presentin avui dia una mitjana d’edat que supera la seixantena i que gairebé només aconsegueixin nodrir-se amb persones que arriben a l’edat de jubilació i que decideixen destinar el temps lliure adquirit a aquest tipus de tasques voluntàries. Perquè aquest és un altre dels temes que va sortir a la llum en aquest interessant acte: el caire voluntari de les Associacions de Veïns. Es va plantejar la idoneïtat de què aquestes poguessin incorporar tècnics al seu organigrama, per tal de poder millorar les propostes aportades i ajustar-les a les necessitats del veïnat.
Abús administratiu en quantitat i qualitat
Tanmateix, també es confirmà que això significaria perdre la independència d’aquestes entitats envers l’Administració, la qual cosa esdevindria quelcom pervers, sobretot veient com els qui ens governen pretenen lligar curt qualsevol organisme que pugui amenaçar la seva còmoda pervivència. En aquesta convocatòria prou que es va criticar com l’Administració abusa dels seus processos participatius; en quantitat i en qualitat. En quantitat perquè amb tantes cites que organitza resulta molt difícil per als integrants de les associacions veïnals poder atendre-les degudament, perquè qualsevol ciutadà té ja prou feina amb administrar el seu propi temps personal i encara gràcies el que dedica de manera altruista a procurar millorar el seu entorn social. En qualitat perquè, com es va denunciar, sovint les sessions programades pel consistori només busquen cobrir l’expedient i que ningú no pugui esgrimir que no estava “degudament” informat.
Els presents, si més no alguns, van voler mirar el futur amb optimisme; confiant a què l’Associació de Veïns de La Sagrera pugui complir mig segle més de vida. Tot i això, la sensació és que es treballa sense xarxa. Perquè la població avui dia està molt immersa en un altre tipus de xarxes, les socials, on inverteixen moltes hores sense adonar-se que estan perdent el temps; on inverteixen molt temps en frivolitats i banalitats en comptes d’aprofitar-lo per construir veritables xarxes per forjar projectes compartits i sòlids que ens permetin fer un barri, i una societat, millor. Lamentablement, els grans poders, l’establishment, ha aconseguit el seu propòsit: fer-nos creure que som més lliures i que, amb les noves tecnologies, tenim accés absolut a tota la informació, quan en realitat estem més desinformats i intoxicats que mai; que ho sabem tot… quan en realitat no sabem res i, en canvi, aquells grans poders ho saben i ho poden saber tot de cadascun de nosaltres.
Sortosament, encara som uns quants que continuem fent xarxa i, encara que el vent no bufi de cua, sortim a solcar les incertes onades a què ens enfronta el mar de la vida. Però això sí: caldrà que reflexionem per veure si som capaços d’omplir les nostres xarxes amb peix nou; amb peix que també faci xarxa.