19 març 19 de març, La Pepa
La Pepa, la Constitució sorgida de les Corts de Cadis i aprovada el 19 de març de 1812, tenia 384 articles i havia costat quatre anys d’invasió francesa i multitud de patiments per fer reaccionar a uns diputats, nois de casa bona, per a enviar al botavant l’absolutisme de l’antic règim de despotisme il·lustrat, però mantenia la Inquisició i, si ara ens sembla tèbia i infantil, per a un poble que anava descalç i a les fosques, li donava, almenys, unes espardenyes i un gresol, sent considerada en el seu moment, la constitució més lliberal del món.
No resolia el problema de l’esclavitud, però establia el sufragi indirecte i masculí, tan restringit que distava segles, millor no pot dir-se, del que entenem avui com universal; separava els poders, en el supòsit que mai a Espanya hagi viscut una veritable separació de poders, i també en teoria i sobre el paper escrit per l’amanuense, establia la llibertat d’impremta, d’indústria, abolia els drets senyorials encara que es pagaria cens fins a la II República i el més important de tot, garantia el dret a la propietat, o sigui que qualsevol persona podia tenir bens personals propis.
Es declarava monàrquica, confessional, prohibint qualsevol altre religió, no reconeixia cap dret a la dona, defensava els drets individuals i, naturalment, era un estat colonialista total, promulgant la divisió provincial, unificant el codi civil, on el monarca anomenava als secretaris o ministres i era inviolable.
Quan signaren tot això, el Rei estava exiliat, i només tornà al país el maig de 1814 la va revocar; l’alçament de Riego la retornaria el 1820, per les baionetes dels Cent Mil Fills de Sant Lluis, la tornarien a suspendre. Restablerta el 1836, l’any següent ja aprovaven la nova, o sigui que en un quart de segle, només va regir sis anys i encara no a tot arreu. Premonitori del que vindria…
Les discussions i debats constitucionals a Cadis evidenciaren les grans diferències entre els diputats Aragonesos, Mallorquins, Valencians i sobretot dels setze de Catalans, amb la resta, els hispanoamericans, tot i que els diputats catalans eren majorment, almenys, conservadors.
Ramon de Llàtzer de Dou, Antoni de Capmany, van ser els més destacats defensors de les particularitats catalanes, com l’aranès Felip d’Aner que va dir en els debats: cap llei farà que els catalans ens oblidem que som catalans.
1812, 1837, 1845, 1869, 1876, 1931, 1978… set constitucions desprès, en totes, els seus més acèrrims detractors inicials, n’han acabat fent bandera i monopolitzant-la amb interpretació amb benefici personal dels seus articles, ignorant del tot allò que no els hi convé i esgargamellant-se sota banderes mida llençols de matrimoni, cridant ¡Viva la Pepa!