03 juny 50 anys

Dimarts passat, 31 de maig, l’Associació de Veïns de La Sagrera va celebrar el seu cinquantenari. Fou un acte senzillament digne i dignament senzill en què, a La Torre, es recordà que també el darrer dia de maig, però del 1972, quedava formalment inscrita l’entitat.

El perfil d’assistents, abassegadorament superior en edat a l’Associació, és indicatiu de què entre les moltes reflexions que ens calen al nostre entorn hi ha la incorporació de la joventut a algunes de les entitats clau del nostre barri. També ho és el fet que, fins ara, la presidència d’aquesta entitat, ha estat ocupada per homes, la qual cosa ja fou posada de relleu per més d’un assistent.

De la Pegaso a La Barraca

En quatre ratlles no només seria agosarat sinó també impossible resumir la tasca duta a terme per l’Associació de Veïns de La Sagrera en aquests deu lustres. Ningú no pot posar en valor el seu paper en la transformació del nostre entorn immediat, aconseguint fites tan rellevants com la construcció de l’Escola Pegaso o de la rehabilitació de l’antic cinema Imperial per fer realitat la lluitada Barraca. L’època en què va néixer eren anys en què el batec dels sagrerencs era molt viu, en què la participació era molt activa i en què la il·lusió era a flor de pell, la qual cosa comportava que els actes (festius, informatius o purament reivindicatius) se succeïssin. D’aquell moviment veïnal nascut al voltant de l’Associació en sorgiren, també, persones que més endavant se’n distanciarien, per buscar encaix en partits on canalitzar les seves aspiracions, respectables o no.    

No només per això, l’arribada dels ajuntaments democràtics (terme que, un cop divulgades segons quines escoltes, podem qüestionar) va esmorteir, en part, la força del veïnat. Hi ha qui va creure que l’entrada al govern del consistori de forces suposadament populars garantia la voluntat del poble, quan en realitat una entitat com l’Associació de Veïns esdevenia com la millor eina per fiscalitzar la gestió municipal i garantir que s’adequava a la veu d’aquells votants.

Preocupa que el neguit de les noves generacions no sigui el mateix

Cinquanta anys després, les necessitats del barri no són les mateixes; però penso que la necessitat de pervivència de l’Associació sí és la mateixa. En canvi, mentre tinc la impressió que al voltant de l’Associació hi continuen havent molts dels mateixos, em preocupa que el neguit de les noves generacions no sigui el mateix.

Aquest mig segle de vida hauria de servir per repensar l’entitat, mirant enrere per comprovar el fructuós camí llaurat però, sobretot, llançant l’esguard endavant per entomar els reptes de futur a què el barri i la seva gent s’haurà d’enfrontar.

Com serà La Sagrera d’aquí 50 anys? Es fa difícil de dir. Però el que sí podem estar segurs és que, amb ministres catalanes que justifiquen prioritzar inversions a sis-cents quilòmetres per conservar la seva poltrona, d’aquí mig segle al nostre barri ens continuarem posant les mans al cap quan travessem el pont sobre la indigna i inacabada estació de l’AVErgonya.

Jordi Vilagut