14 maig 6 milions de desconcert

6 milions de morts a tot el món; uns 56.000 a Espanya; prop de 10.000 a Catalunya. Una pandèmia que és un autèntic desastre i que es cobra vides a una enorme velocitat sense que les autoritats sàpiguen posar-hi remei.

La Sagrera no queda exempta a aquest problema, que reclama, sobretot, distància social, responsabilitat i complir estrictament les normes vigents. És clar que aquestes normes es veuen sovint vulnerades; principalment per manca d’educació i civisme i, també, no cal dir-ho, perquè les autoritats es mostren laxes a posar-hi remei.

Aquests temps que corren són propicis als canvis d’hàbits. Molts hem après a teletreballar, ens hem familiaritzat amb tecnologies remotes i ignotes, hem conegut desconeguts veïns… i ens hem adonat de la immensa misèria que ens ve a sobre. De fet, són ja moltes les famílies que comencen a patir aquesta misèria i que han de recórrer a la caritat de les entitats solidàries davant la incapacitat de les institucions per donar òptima resposta a aquestes mancances socials.

Malament si a aquestes alçades ja no hi ha recursos: ni per pagar els ERTOs, ni per als crèdits a les empreses i als autònoms, ni per a la renda mínima garantida.

El concert del desconcert

Tanmateix, assistim al desconcert de comprovar que sí hi havia diners per a un concert; concert que, davant les desconcertants reaccions dels concertistes es va acabar esvaint al mateix ritme que s’anaven sabent noves xifres relatives al seu pressupost; pressupost real que poc tenia a veure amb l’inicial, com tampoc la compareixença inicial va tenir res a veure amb la final, revelant que ja podem parlar amb fonament de govern del desconcert, perquè el concert, en efecte, ni s’ha celebrat ni se celebrarà.

Un cop més hem assistit a la política d’aparador. La mateixa política en què és més important projectar imatge que dur a terme accions que repercuteixin de manera real en la vida quotidiana dels ciutadans. En aquest cas, La Sagrera ha quedat un cop més oblidada i marginada. Em refereixo a la decisió d’ampliar l’espai per a vianants i bicicletes, tot aprofitant l’època de confinament (per treure-li el màxim rèdit polític) i que ha comportat que algunes vies de la ciutat s’hagin vist modificades i hagin restat carrils de circulació al trànsit motoritzat (cada cop resulta més difícil parlar amb propietat atès que ara han irromput amb escena les bicicletes i patinets elèctrics).

Agosarades si haguessin reduït un carril a l’avinguda Meridiana

Segur que les personalitats que han pres aquesta decisió se senten cofoies del seu agosarament. Jo els diria, amb tot el respecte que em poden merèixer, que d’agosarades poc. Agosarades haurien estat si haguessin reduït un carril a l’avinguda Meridiana, on sí hi ha un coll d’ampolla a resoldre i que tenen del tot ignorat. Em refereixo, en especial, al tram que hi ha entre els carrers Garcilaso i Felip II (tant cantó mar com cantó muntanya), on vianants, bicicletes, patinets i ‘runners’ estan condemnats a compartir passadissos reduïdíssims, a vegades de poc més d’un metre; a vegades, barallant-se per passar amb les cues que es formen per agafar l’autobús i on la manca de consciència col·lectiva o d’un mínim pesquis porta els seus integrants a fer-la en perpendicular al sentit longitudinal de la via; una circumstància que s’agreuja, en primer lloc, per la proliferació de cues en establiments com ara els forns, que no permeten la presència de més d’una persona a l’interior, i, en segon i més important, en la necessària distància personal que s’hauria d’observar per raons sanitàries i que ara és impossible de preservar.

Obligats a compartir espais

Fa anys que La Sagrera pateix aquest coll d’ampolla al qual no s’hi posa remei. Un coll d’ampolla en què, per acabar-ho d’adobar, qualsevol ciutadà pot veure-hi com hi apareix un senyal de circulació que informa de l’obligatorietat de les bicicletes de circular per un carril inexistent (perquè va ser esborrat, molt barroerament per cert) i uns pocs metres més endavant (no arriben a deu), ens trobem un altre senyal en què s’indica que ciclistes i vianants estan obligats a compartir espais, en el que es revela com un absurd dispendi en senyals de trànsit que algun dia caldria que s’estudiés a fons (a banda de la contribució d’aquest mobiliari urbà a ocupar més espai en un lloc en què La Sagrera, i els seus veïns, n’estan tan mancats per circular de manera mínimament fluïda).

I ja que parlem d’espai volia tornar a les dades del principi, perquè ara que hi ha tanta sensibilitat en la necessitat de mantenir entre un metre i mig i dos metres de distància amb les altres persones, en què s’obliga als bars i restaurants a mantenir les seves taules amb aquesta separació, i a què la gent s’acostumi a uns determinats hàbits saludables… ¿no seria un moment indicat per posar remei a les xifres de mortalitat provocades per la pandèmia a què em referia al principi? Perquè les dades del principi d’aquest article no fan referència al coronavirus, no. Són referides al tabaquisme; a les morts provocades pel tabac cada any, que, si les compareu amb les de la Covid-19, són molt més elevades. I, tanmateix, ni les autoritats locals, ni les autonòmiques, ni les estatals, ni les europees… no semblen disposades a aprofitar aquest moment per conscienciar la població i evitar que ens fumin a la cara, pel carrer, en un parc, o a la terrassa d’un bar, de la mateixa manera que miren de preservar-nos de les altres emissions. Desconcertant tot plegat…