02 febr. Senzillament, agrada’t

La Jana s’ha preparat per a la gran festa de l’empresa. S’ha posat un vestit negre espectacular de la talla 42, i ha recordat, que fa només uns mesos, portava una talla 48. Aleshores, un vestit com aquest no li hagués quedat gens bé. Però, encara que avui s’ha vist guapa al mirall, això no l’ha fet sentir feliç.

Encara no fa un any, va començar a treballar en aquesta empresa, que avui celebra els 25 anys de la seva fundació, i hi va conèixer en Marc, un dels informàtics.

De seguida van congeniar. Un parell de converses de feina i algunes reunions de treball, els van ser suficients per començar a teixir complicitats.

Al principi, els dos s’ho feien venir bé per coincidir a la màquina de cafè. Al cap de poques setmanes, ja es trucaven per la línia interna per anar a fer un tallat, tres o quatre cops al dia.

Ho passaven bé junts, xerrant i fent broma. Els agradaven les mateixes pel·lícules, el mateix tipus de música. Parlaven de tot això, i sobre llibres, excursions, anècdotes…

Van començar també a dinar plegats. Al principi, anaven, amb els companys de la feina, a fer un menú al restaurant del costat. Però, cada cop més sovint, s’escapaven a dinar sols a algun altre restaurant de la zona, per poder tenir més intimitat i gaudir de la conversa, sense haver de compartir-la amb ningú més.

Com vivien relativament a prop, van començar també a esperar-se l’un a l’altre en plegar de la feina, per fer junts el camí cap a casa, passejant i xerrant. I el trajecte els resultava tan agradable, que sempre s’entretenien més del compte.

Es van convertir, en poc temps, en inseparables, i la Jana es va començar a sentir atreta per en Marc d’una manera més íntima. Fantasiejava imaginant que eren parella. I, de fet, per què no? En Marc no sortia amb ningú i era evident que li agradava la seva companyia.

Però, per més que els senyals que rebia d’ell eren sempre positius, la Jana va començar a obsessionar-se amb la idea, que en Marc mai sortiria amb ella, perquè estava massa grassa.

De fet, el seu amic no només lloava la seva simpatia, la seva intel·ligència, la seva espontaneïtat i les seves aptituds a la feina. També, tot sovint, li deia que tenia uns ulls preciosos, que li encantava el seu cabell, i no deixava d’elogiar els dos clotets que se li formaven a les galtes quan somreia.

La Jana, que ja coneixia prou bé al seu company de feina, sabia perfectament que era un noi molt tímid, i que fer aquests comentaris li costava deu i ajuda. Però, tot i això, a ella li dedicava totes aquestes floretes. No era difícil d’imaginar, que en Marc no trigaria a fer el pas i demanar-li per sortir.

Però, a pesar d’aquestes evidències, l’obsessió de la Jana per la seva figura i la necessitat d’aprimar-se, va créixer ràpidament.

Es va posar a dieta, i com havia de menjar uns aliments molt concrets i unes quantitats molt determinades, va deixar de quedar amb en Marc per dinar. Anava cada dia a casa, per a seguir el seu règim estricte, i si algun dia no tenia temps d’anar-hi, menjava alguna peça de fruita al despatx. També va haver de reduir considerablement el nombre de tallats diaris.

Es va apuntar al gimnàs, i hi anava després de la feina, així que també es van acabar les llargues passejades amb el seu amic, per tornar a casa.

La Jana tenia un objectiu molt clar i a curt termini, però li feia vergonya confessar-li a en Marc, així que no li va comentar res sobre el tema. Va pensar, que quan estigués prou prima i bonica, i en Marc li demanés per sortir, potser, aleshores, li explicaria tota la dedicació que hi havia posat, només per a ell.

Però en Marc no va saber endevinar els propòsits de la Jana. Ell només va percebre que, d’un dia per l’altre, la noia que li havia robat el cor, s’allunyava d’ell sense motiu aparent.

Sense més, la Jana va deixar de dinar i de passejar amb ell, i li rebutjava quasi totes les propostes de trobar-se a la màquina de cafè. Fent grans esforços per superar la seva timidesa, va fer encara alguns intents per convidar-la a dinar, o inclús a berenar, després del gimnàs. Però la Jana sempre esquivava aquestes invitacions amb excuses.

Perquè sí que li va explicar que s’havia apuntat al gimnàs, però cada dia marxava amb tanta pressa, que ja no tenien temps ni d’acomiadar-se en plegar.

En Marc se sentia traït, abandonat i trist, però la seva timidesa no li permetia afrontar la situació de cara i demanar-li obertament a la Jana què havia passat. Així, que va suposar que havia perdut l’oportunitat. Va pensar, que no havia estat prou ràpid en demanar per sortir a la Jana i que, segurament, una noia tan meravellosa com ella, hauria conegut algú més espavilat.

En Marc va deixar de buscar a la Jana, i la Jana, tan obsessionada com estava amb el seu programa d’aprimament llampec, no es va adonar que en Marc ja no la buscava.

Fins que fa un parell de setmanes, l’empresa va anunciar la celebració d’aquesta gran festa, i en Marc no li va demanar d’anar-hi junts. Només aleshores, va ser conscient que ja feia massa temps que en Marc i ella no compartien una bona estona.

Avui havia de ser un gran dia. El resultat dels seus sacrificis és ben evident, i està impactant amb el seu vestit negre. Però, en lloc de sentir-se feliç, se sent trista i confusa. Les coses no han anat com ella havia imaginat.

Quan arriba a la festa les companyes li pregunten on ha comprat aquest vestit tan elegant. Comenten com està de guapa i com s’ha aprimat. Es fan fotos, li allarguen uns canapès, que ella rebutja, i intenten engrescar-la per a sortir a ballar a la pista. Ella només intenta aixecar el cap per damunt dels altres, i buscar en Marc amb la mirada.

Però en Marc no hi és. En Marc va deixar l’empresa fa un parell de setmanes, i ella no es va assabentar. Estava massa capficada en perdre un pes, que només a ella molestava. Estava massa ocupada, escollint vestit, per a una festa, que només ella esperava. Estava massa obsessionada, per a lluir una figura, que només ella anhelava.

A en Marc li van fer un petit comiat els seus companys de departament, però a ella no la van convidar. Algú va dir, que abans eren inseparables, però que ja feia un temps, que ni parlaven.

En Marc tampoc la va trucar per acomiadar-se. Va pensar que ella ja s’havia allunyat feia uns mesos, sense comiats. No hauria sabut què dir-li.

La Jana s’assabentarà de tot això aquesta nit. Potser, aleshores, entendrà que en Marc mai va veure en ella una noia grossa. Veia una noia encantadora i preciosa.

Potser avui obrirà els ulls. Potser demà el trucarà i es disculparà. Potser tot s’arreglarà.

O potser no. Potser la Jana mai arribarà a entendre, que a en Marc li agradava la Jana, molt més del que la Jana s’agradava a ella mateixa.