25 juny Joc brut

Quan arribarà als vostres ulls aquestes línies, no només la revetlla de Sant Joan s’haurà extingit sinó que, molt probablement, moltes de les seqüeles de la festiva nit més curta de l’any hauran desaparegut de carrers i places. Tanmateix, quan em poso a redactar-les resta encara una jornada perquè els coets il·luminin la nit i les fogueres (cada cop menys espontànies i cada cop més escadusseres i més testimonials) cremin a diferents racons del nostre barri.

Tot i això, ja fa uns quants dies que els petards es deixen sentir, a tota hora, com a mostra de les ganes que hi havia de festa i de celebrar la revetlla. I així les coses, i veient com han evolucionat les nits de cap de setmana als darrers mesos, goso posar la bena abans que aparegui la ferida i vaticinar que aquest Sant Joan ens haurem llevat, una vegada més, amb una lamentable imatge de les nostres platges. El que un any esdevingué anècdota ha acabat no només cronificant-se cada revetlla sinó que es va anar estenent a la jornada de Cap d’Any per convertir-se, ara mateix, en el malson setmanal: quilos i quilos de brossa que s’acumulen a la sorra de les platges com a exponent d’una part de la joventut que associa la gresca a la ingesta d’alcohol i a la generació de brutícia; un còctel lamentable de difícil digestió i pitjor solució.

La generació de brutícia (i de soroll) no és exclusiva de les platges, com tot sabem. La Barceloneta i altres zones de la nostra ciutat, com per exemple el Born, amb què ens il·lustren tot sovint els mitjans de comunicació són només una mostra del que passa a qualsevol barri, del qual La Sagrera no se n’escapa.

Un aspecte tan fastigós que només admetia joc brut

La brutícia, a vegades, és sobrevinguda. Tot i que, en ocasions, hi ha elements que contribueixen a la seva perpetuació. Ho dic això perquè precisament fa unes poques hores que he estat testimoni d’una situació singular. A causa de la visita, fa uns dies, d’uns núvols provinents del Sàhara, el nostre paisatge quedà esquitxat de pols marronosa. Aquest matí, quan, com us deia, ja han transcorregut unes quantes jornades des d’aquesta peculiar pluja, he comprovat com una instal·lació de tennis taula present al barri es mantenia amb un aspecte tan fastigós en què només s’admetia la pràctica de joc brut. És evident que els serveis de neteja no devien haver freqüentat l’espai des de fa dies, perquè amb una senzilla ruixada l’aspecte d’aquest mobiliari urbà hauria canviat com un mitjó.

Paradoxalment, mentre em feia aquestes reflexions observo com sorgeix una brigada de la neteja, formada per tres persones, amb l’objectiu de fer front a una tasca que jo recordo anys enrere que realitzava un únic operari. En aquest cas, un dels “pencaires” fa servir un canó d’aire per conduir la brossa (bàsicament fulles dels arbres) cap una zona on una professional de la via pública acaba d’orientar aquest volum de residus envers una altra àrea perquè un desvagat que condueix amb una mà un vehicle (que malgrat que exhibeix un lema a favor del medi ambient diria que és fora contaminant) que acaba de fer la tasca.

Quan es publiquen les estadístiques sobre l’evolució de l’atur sembla que no hi hagi feina. Personalment penso que de feina n’hi ha molta, però que està molt mal repartida. Com igualment de mal repartida està la merda pel barri.

Entreu en joc

I per demostrar-ho us convido a un joc, a partir de dues fotografies efectuades la setmana passada en un tram del carrer Josep Estivill. Són dos escocells separats amb prou feines per trenta metres: un es troba situat davant d’una empresa pública que compta amb un cendrer a la porta i amb personal de seguretat d’una companyia privada que hauria de vetllar perquè tot anés com una seda; l’altre davant d’una fundació cultural del barri que no disposa de cendrer ni es podria permetre contractar personal de vigilància privada. A veure si sou capaços d’endevinar on es troba cadascun d’aquests escocells…