08 ag. Mai cap savi voldrà ser més jove
Tornem a casa, que no trigarà a ploure. Aquesta frase escoltada del meu oncle Josep quan érem al camp i jo no deuria tenir ni deu anys, em va marcar tota la vida. Vam pujar al carro i arribàvem a casa quan començaven a caure gotes del que, desprès, seria un xàfec impressionant.
El meu oncle Josep era pagès, ho va ser tota la vida, un bon pagès d’aquells que mirant el cel sabia el temps que faria o veient un arbre n’endevinava si donaria molt o poc fruit. Aquell dia i mentre plovia me’n vaig adonar que de la gent gran se’n podia aprendre molt i, sense deixar de relacionar-me amb la meva generació, sempre he estat atent a la opinió dels veterans.
No només el respecte, sinó la consideració a qui per experiència ens pot orientar, avui no està ben vista, fa nosa. L’egolatria del moment menysprea aquesta riquesa i la presenta com un llast, afirmant que ara les coses són diferents, el món d’avui no té res a veure amb el de fa vint anys, que ara sabem el que abans s’ignorava…
La tecnologia, els materials, la velocitat dels esdeveniments, l’accés i la massa de informació disponible, augmenta i canvia d’un any a l’altre, però les persones continuen sent iguals en els darrers cent mil anys, el sentiments, les hormones, el dolor o l’alegria, no ha canviat gens, el fred o la calor, una punxada o el sabor: l’aigua pura és transparent com ho era en el paleolític.
Les polèmiques, les discussions, les inquietuds a l’Àgora d’Atenes eren semblants a les d’ara, com la política al senat romà, però no tenien la caixa de ressonància que tenen avui les xarxes socials i els mitjans de comunicació.
Totes les opinions són respectables i opinar és un dret, però massa sovint fem de les opinions judicis, i més encara, avui a les xarxes i als mitjans no val ni l’argument de la opinió, ni el debat del judici, sinó directament la sentència, la condemna. Tot va tant ràpid, és tant urgent ser el primer en replicar contundentment que el raonament ha deixat d’existir, tardar dues hores en replicar implica ser considerat com a derrotat i perdedor.
Escoltar a la gent gran, de ben jove em van ensenyar a distingir per les respostes, el que és un ximple de qui és un savi; una futilesa de un tema greu i seriós, també que el nom no fa la cosa i que tant important con saber-te expressar escrivint o parlant, encara és més important saber interpretar el que llegeixes o el que escoltes. Si entre el parlar i l’escoltar establíssim quotes paritàries, potser milloraríem algunes coses o almenys seriem més prudents, entenent que l’experiència és la única cosa que mai podrem improvisar.
Joan Pallarès-Personat