16 set. De llums i de lloros

Ja tenia entre cella i cella el tema a tocar aquesta setmana en els 7 cèntims que, ves per on, una ensopegada a temps, contribuirà a donar més èmfasi a la denúncia. Vagi per davant que el responsable de la caiguda patida dissabte passat és perfectament imputable a un servidor. Ara bé, la responsabilitat pròpia en l’accident, que sortosament se saldà amb un parell d’erosions a colze i genoll, no eximeix la que haurien d’assumir les autoritats municipals. La primera, per la falta de l’adequat manteniment de les vies per les que circulem els vianants, que hauríem de tenir tants o més drets que els vehicles. La segona, i aquí és on volia anar a parar abans inclús d’haver acabat per terra, amb la correcta regulació de l’enllumenat.

Dificultats afegides

M’explico, abans que res, per posar en context l’audiència de La Sagrerina. Tot i ser la Diada Nacional de Catalunya, vaig matinar més que mai, empès segurament pels nervis d’haver de viatjar a un dels punts que més estimo del meu país per a una presentació. Atès que era d’hora, vaig considerar adient mantenir la rutina de sortir a córrer, per tal de mirar de mantenir uns mínims nivells de salut. Era fosc encara, quarts de set del matí, la qual cosa suposa una dificultat afegida a l’hora de fer exercici; sobretot si ja vas curt de forces i alces poc els peus durant la carrera. Si, a més, constates que el terreny és irregular perquè les rajoles instal·lades per l’ajuntament no mereixen la revisió regular dels tècnics, el risc d’ensopegar augmenta. I fou així com, amb una visibilitat reduïda, la puntera de la sabatilla va impactar amb una llamborda mal encaixada i, un segon després, jeia per terra adolorit.

Desfasament horari

Com deia, ja m’havia adonat dies enrere d’una doble incoherència: de bon matí, a les set, i quan encara era fosc, l’enllumenat públic havia desaparegut; al vespre, quan encara era de dia, els fanals s’encenien. Recursos malbarats en un país en què per foteses més estranyes es denuncia el personal per malversació de recursos.

Ja fa temps que els llums dels nostres carrers s’encenen i s’apaguen de manera automàtica. En alguns punts s’hi ha instal·lat un sistema mal anomenat intel·ligent que permet que la il·luminació s’activi en funció de la llum rebuda. Tanmateix, gosaria afirmar que a la majoria de vies del nostre barri, entre elles la més freqüentada com és l’avinguda Meridiana, els fanals s’encenen i s’apaguen tot responent a una programació horària que deu estar en mans d’un funcionari.

Com sempre, a la Casa Gran hi ha uns tècnics que no trepitgen el territori. Individus que prenen decisions des de la distància i des del desconeixement, sense importar-los com els seus actes afecten la ciutadania. Persones que l’única preocupació en la seva vida ha estat superar unes oposicions que els garantís la rifeta vitalícia.

Tot esperant l’horari d’hivern

Durant unes quantes setmanes més haurem de suportar, si ningú no hi posa remei, aquests desfasaments horaris de l’enllumenat públic. Serà llavors, tot coincidint amb el polèmic i controvertit endarreriment del rellotge per adaptar-nos al període hivernal quan tot pugui tornar a rutllar com seria exigible.

Res no ha canviat en el darrer mig segle. Recordo que, quan era nen, de fanaler no en vaig veure cap encenent els llums. L’únic contacte amb aquesta figura municipal era quan s’acostava Nadal, quan trucava a la porta per oferir-nos una estampa amb la que ens felicitava les festes tot esperant unes estrenes. Devia ser l’únic moment de l’any en què trepitjaven el carrer. Si fa no fa, com ara…